Fins quan?

He de dir abans que res que jo defenso la vida, tota vida. Durant els vuit anys que ens va governar el Sr. Aznar, a Espanya hi va haver més de mig milió d’avortaments i els bisbes no van obrir la boca; per tant, no hi va haver manifestacions. Ara, curiosament amb un govern socialista, es mostren esvalotats cridant pel «dret a la vida», pretenent així fer renéixer el debat sobre aquest tema quan el Tribunal Constitucional o va resoldre fa 25 anys.
Hem de recordar que una dona pot casar-se als 16 anys i mantenir relacions sexuals als 13, i al·legar que una noia no pot comprar alcohol als 16 i que tampoc pot avortar sense el consentiment patern és un argument un tan grotesc.
Tots estem a favor de la vida, tots considerem que l’avortament és terrible, però alguna solució se li ha de donar. Quina, prohibir-lo?, tornar a la nit negra de la clandestinitat i els vols a Londres? Aquests que es denominen «defensors de la vida» no diuen res de les conseqüències que portaria no regular l’avortament. No oblidem tampoc amb aquest debat que l’Església catòlica amaga cartes, ja que l’avortament és tan sols l’anella d’una cadena que comença amb les relacions sexuals. I l’Església s’oposa obertament a l’educació sexual en les escoles i a l’ús d’anticonceptius; tots coneixem el famós debat del condó creat per la Cúria romana. La conseqüència seria un escenari que aniria entre l’abstinència sexual o una natalitat malversada, passant per un avortament sòrdid i clandestí. I es llancen al carrer en multicolors manifestacions. Costa creure que hi pugui haver algú tan irresponsable com per a oposar-se a la regulació en comptes d’un avortament clandestí i en mans de metjastres.