Des d’on ho vam deixar

El 2008 va acabar amb un any més de domini verd per sobre de la resta del món casteller. Ara, tot i guanyar el Concurs de manera quasi perfecta, tot i reivindicar el seu paper de local i favorit per Sant Fèlix, i marcar les millors construccions de l’any, els verds van deixar petites escletxes de debilitat que obren un camí d’esperança als seus principals competidors.

Essent el 2009 un any imparell, de no-concurs (de moment), les festes majors i les places pròpies es posen al capdavant de l’agenda de castellers i aficionats, i Sant Fèlix, pel fet de reunir el G4 i pel fet de ser en diumenge (ningú tindrà excuses de data), passa a ser el plat principal d’aquest menú. Els Castellers de Vilafranca afronten aquest any com un repte, el repte de no perdre l’hegemonia arrossegada des dels temps de Melilla, la qual Esclassans va engrandir més que mantenir. Números en mà, David Miret va acomplir l’any passat a la perfecció, però hi va haver petites relliscades que més que febles els va tornar a fer humans. El 2 de 9fm de Mataró, l’obsessió pel tres per sota o la cadència decreixent de la diada de Sant Fèlix va recordar als verds que no és fàcil mantenir-se sempre a la cresta de l’onada. Per això, toca afrontar amb la màxima cura un any de renovacions al tronc i d’avorriment col·lectiu de l’èxit per l’èxit, Miret ha de ser capaç d’il·lusionar una colla acostumada a guanyar i ho ha de fer des del discurs del tornar a sembrar per a no deixar mai de collir.

Això els seus perseguidors ho saben, i els Minyons van deixar molt clar la temporada passada que no pensen deixar de mirar de reüll el tron casteller. Sota un projecte de renovació de troncs i reestructuració de colla, Lluís Mayoles va liderar un projecte que culminaria amb el primer pilar de 8 de la seva història, amb un castell inèdit: el tres de nou amb folre i l’agulla, i altres èxits malves que els mantindrien en el top 3. Ara els egarencs han de confirmar que són capaços de sumar més enllà de la tècnica, i els toca demostrar en places més modestes que són capaços d’arrossegar un gran nombre de camises, un fet que els assegurarà, si més no, la lluita amb els verds.

Canvis a les banquetes

Si verds i malves prometen pluges, a Valls la cosa va de tempestes. Les dues colles del bressol dels castells es presenten amb nous equips tècnics, dos reptes de grans dimensions que parteixen, però, de punts ben diferents. La Vella es presenta amb Xavi Pena com a timoner d’una nau que va anar a la deriva la darrera temporada. Una colla Vella que va assolir la gamma extra però que va deixar molt a desitjar en els grans enfrontaments directes. La feina de Pena serà tornar a la colla rosada a la lluita pel liderat del panorama casteller, després d’uns anys en què els vallencs no han trobat la fórmula de ni tan sols destorbar l’hegemonia dels Castellers de Vilafranca.

A l’altra cara de la moneda, la Joves i Helena Llagostera. La primera cap de colla vallenca té el llistó d’un Pere Rico que va deixar la colla en plena esplendor, després d’una gran temporada amb el 5 de 9 com a estendard. Els vermells van estar per sota de l’esperat pel Concurs, però les sensacions eren prou bones per a pensar que han de seguir mirant amunt. Un mirar amunt que no traurà la mirada del retrovisor, on com sempre hi haurà els Capgrossos.

Tarragona de 9

Les colles tarragonines, números i no dates a la mà, van deixar un molt bon regust de boca aquest 2008. Poques temporades la ciutat ha vist les dues colles descarregant castells de nou. La Jove, per una qüestió d’inèrcies, surt davant a la graella, i, per tant, se li ha d’exigir més. Els liles, però, ja van demostrar per Sant Jordi (amb un 9 de 7 molt simptomàtic i més de 200 camises a plaça) que estan en línia creixent i que miren cap a nous reptes. La tripleta màgica ha de ser el destí del llibre de ruta de Crespo aquest nou curs casteller.

Dos carrers més amunt, els Xiquets comencen amb els dubtes lògics d’un final d’any força accidentat. Donar confiança a la canalla i rodar els troncs sense pressa han de ser les premisses bàsiques dels ratllats per tal de no perdre tot el que van sumar fins a l’agost passat. A més, Jeroni Bru ho ha deixat clar aquest inici d’any: «no guanyarem la temporada d’ara fins a Sant Joan, però sí que la podem perdre». Bru no vol precipitar-se amb objectius de mitges tintes, prefereix treballar els fonaments per apuntalar els grans reptes. Una feina que, precisament, l’any passat li va sortir fenomenal al seu homòleg a la Colla Jove, en aquell cas sota el lema de «Treball i concentració».