El Suprem avala intervenir els comptes catalans sense el 155

El Tribunal Suprem va fer pública ahir la sentència per la qual el 2 d’octubre passat va desestimar els dos recursos contenciós-administratiu presentats per la Generalitat de Catalunya contra la decisió del Govern de Mariano Rajoy d’intervenir els comptes catalans el setembre de 2017. Incideix que «sense el paraigua de l’article 155 de la Constitució es poden adoptar mesures d’intervenció econòmica» com les aprovades per l’acord i d’acudir a l’esmentat article «apareix excessiu».

La sentència del Suprem explica que el marc legal en què s’adopta l’acord, la seva motivació i la finalitat que persegueix se situen en l’àmbit de l’estabilitat pressupostària, dins dels mecanismes d’estabilitat i en concret del Fons de Finançament a comunitats autònomes, que estan d’acord amb el compliment de la conditio legis que porta aparellada l’adhesió voluntària a aquest mecanisme de finançament. 

En aquest cas l’alt tribunal espanyol va acordar per unanimitat -va avançar la decisió i ahir dimecres va fer pública la sentència- rebutjar les peticions de la Generalitat de Catalunya contra l’acord de la Comissió Delegada del Govern per a Assumptes Econòmics, de 15 de setembre de 2017, i l’Ordre del Ministeri d’Hisenda, de 20 de setembre del mateix any, pels quals es va acordar la no disponibilitat de crèdits pressupostaris d’aquesta comunitat autònoma.

Diu també el Tribunal Suprem espanyol que els fets posteriors al present recurs permeten diferenciar entre el procediment de l’article 155 de la Constitució i l’adopció de mesures necessàries dirigides a garantir que els fons públics rebuts per la Comunitat Autònoma recurrent es destinen a prestar serveis públics «i no a fins declarats inconstitucionals».

Mesures concretes
Segons el parer del Tribunal Suprem, l’acord del Govern espanyol adopta mesures concretes per garantir l’interès general i el funcionament dels serveis públics a Catalunya, compromesos per la conducta pública i notòria del Govern català en el marc de l’estabilitat pressupostària que delimita l’autonomia financera i dels principis de responsabilitat i seguretat jurídiques, d’acord amb la doctrina constitucional sobre els mateixos que l’acord recull.