Futur incert per a l'església de Sant Francesc de Valls

Futur incert per a l'església de Sant Francesc de Valls. Tancat al culte des dels anys setanta, el temple formava part d'un antic convent franciscà del segle XVI que va tenir diversos usos, des d'escola a hospital. Si bé està buida per dins -els retaules, de gran valor, van ser destruïts el 1936-, l'església, d'estil gòtic, conserva unes interessants pintures murals del segle XVIII. El fet de ser traspassada com a equipament cultural municipal ha esdevingut una arma de doble tall. D'una banda, el temple ha quedat protegit de qualsevol projecte d'enderroc i s'han anat resolent els diversos ensorraments soferts a la teulada. Però d'altra banda, no s'ha materialitzat cap idea i l'edifici continua tancat.

Com a museu de passos de Setmana Santa, d'auditori o aparcament, són alguns dels antics projectes plantejats que van quedar en no res. L'església de Sant Francesc, un temple tancat al culte per raons de seguretat i de titularitat municipal, roman clausurat sense cap previsió d'ús, almenys a curt termini. "Inicialment va servir de magatzem, però para de comptar, l'edifici es va mantenint a veure quina solució se li pot donar", afirma l'historiador vallenc Francesc Murillo. En la seva opinió, la reconversió que va experimentar l'església de Sant Francesc de Montblanc, convertida en un modern i funcional equipament cultural, seria un bon exemple a seguir.

Situada a la plaça que porta el mateix nom, a tocar d'una de les entrades històriques de Valls, l'església de Sant Francesc, disposa del quart campanar que dibuixa el perfil de la ciutat, junt amb els de Sant Joan, Sant Antoni i el Carme. En els darrers temps el temple ha patit alguns esfondraments. Fa uns deu anys es va ensorrar el sostre d'unes capelles laterals. I darrerament també han aparegut problemes a la coberta, encara per arranjar. "És una església similar a la del Carme, però més petita, i ara al Carme també han aparegut problemes i això ha fet que s'enfoquin els esforços cap allí", opina Murillo.

La façana de l'església és una mostra de l'austeritat franciscana, amb una porta rectangular amb la data 1745 -en què va ser reformada- i la paraula 'Charitas' a la dovella central. L'església, originàriament més petita, formava part del convent construït a finals del segle XVI per als frares franciscans de l'orde de Sant Francesc de Paula, que ja portaven uns anys a la ciutat i van triar aquesta nova ubicació per construir-hi el seu convent. El temple, que es trobava a l'extrem dret del convent, va ser reformat i ampliat, possiblement en alçada i llargada, a mitjan segle XVIII -si bé alguns estudiosos apunten que l'església hauria estat refeta de nova planta.

La comunitat franciscana vallenca va habitar el convent fins a l'any 1835. Poc després l'edifici va ser desamortitzat, com la major part dels convents masculins de l'Estat, i l'Ajuntament va aprofitar-lo per establir-hi una escola pública i l'hospital de la vila. Actualment l'antic convent i el claustre encara tenen aquest ús i formen part de les dependències del Pius Hospital de Valls, mentre l'església va funcionar com a tal fins ben avançats els anys setanta. L'Arquebisbat, que va construir una nova església en un barri als afores -la del Sagrat Cor-, la va cedir a l'Ajuntament amb la condició que l'edifici només es destinés a usos culturals, factor que l'ha condicionat sempre.

En una de les reformes del Pius Hospital, als anys vuitanta, l'església va perdre la sagristia. De l'interior tampoc se'n conserva gran cosa. Els retaules, obra de l'escultor Lluís Bonifàs, van ser destruïts durant la Guerra Civil, com també va succeir a la majoria d'esglésies de la capital de l'Alt Camp. A part de l'estructura, de l'església només en destaquen unes pintures del segle XVIII en un parell de capelles i unes altres del segle XIX a la zona del presbiteri. "Dins no hi té res, i de fet, fa temps es va haver de netejar per la brutícia que deixaven els coloms, el que hi ha són les pintures murals i l'estructura, però és un edifici que no podem deixar perdre", conclou l'historiador.