Els noms de la Lluna

Observar el cel de vegades és contemplar el passat perquè les imatges que n’arriben als nostres ulls, i encara més les captades pels telescopis orbitals, poden tenir milions d’anys. La nit ens convida a redimensionar el nostre sentit del temps. Però no sempre som conscients que, d’una altra manera, la llengua també ens transporta al passat. Fem servir quotidianament paraules que fa milers d’anys que es diuen, al costat d’altres que el progrés del coneixement i la tecnologia o la nostra capacitat expressiva incorporen al vocabulari corrent. Hi ha paraules que han viatjat a través dels continents i que diem avui amb una naturalitat que poc ens fa pensar que procedeixen de l’Amèrica precolombina o de Pèrsia. I els mots no tan sols evolucionen en la seva forma, com el català llum, que ve del llatí lumen, sinó en els seus significats, per les associacions que la ment humana ha sabut i volgut veure-hi.

Però tornem als astres i aturem-nos en la manera com hem anomenat la Lluna, que en català ve d’una base comuna indoeuropea que significa ‘la brillant, la lluminosa, la resplendent’, com el castellà o l’italià Luna, el francès Lune, el portuguès Lua, l’eslau Luna o l’irlandès Luan. I certament la Lluna domina amb la seva claror el paisatge nocturn. Però en altres llengües properes, com l’anglès o l’alemany, el mot que designa la Lluna i el que designa el mes són d’una mateixa arrel: moon i month, d’una banda, i Mon i Monat, de l’altra. En aquest cas la denominació parteix del cicle de la Lluna, identificat amb el mes, com a unitat de mesura del temps. La Lluna és omnipresent a les nostres vides. I encara més en el món rural o entre els pescadors, perquè les fases de la Lluna influeixen a l’hora de llaurar, de sembrar, de collir, de tallar la llenya, de pescar,... Mirant la Lluna, els antics, que atribuïen a la Lluna una naturalesa mitològica, hi imaginaven un conill o un drac, un arbre i un home.

Amb l’inici de l’ús del telescopi per a l’observació de la Lluna, al segle XVII, se’n comencen a dibuixar els primers mapes i apareixen topònims per anomenar els seus mars de lava o els principals cràters. L’any 1651 l’italià Riccioli va batejar els que avui coneixem com a mar de les Crisis o mar de la Fecunditat. I tanmateix encara l’any 1824, l’astrònom bavarès Gruithuisen, que va formular la hipòtesi que els cràters eren fruit de l’impacte de meteorits, defensava l’existència d’una ciutat a la Lluna.

L’any 1919 es va crear la Unió Astronòmica Internacional, on es va constituir una comissió sobre nomenclatura lunar i s’han fixat nou mil cent topònims, la major dels quals són cràters, però també n’hi ha de serralades o valls. Hi trobem noms de científics, pensadors i exploradors, com Copèrnic, Plató o Colom, però també uns Pirineus. I no oblidem que a Mercuri hi ha un cràter Ausiàs March o a Mart hi ha els cràters Isil o Comas Solà i una vall de l’Ebre!