Pobres acomodats

Sort vàrem tenir que els nostres avantpassats, sense ser economistes, sabien que ningú no donava duros a quatre pessetes. Sort vàrem tenir que, sense ser filòsofs o sociòlegs, sabien que hi havia classes socials i que existien dretes i esquerres, perquè, si no, avui en dia estaríem encara molt més endeutats.

En definitiva, vivíem als mons de yupi contents i enganyats, mai millor dit, i ens pensàvem que aquests moments no s’acabarien mai. Vinga sopars , vinga sortides, vinga amunt i avall, semblava que els gossos els lligaven amb llonganisses i fiesta, com es deia. I que lluny i cara queda la festa.

Ara no podem fer cap despesa, ho tenim tot endeutat, ens rebaixen els sous i, efectivament, sembla que no hi hagi classes, o si m’ho permeteu dues, els qui treballen i els qui no treballen, però no per això tots endeutats fins les celles.

I com ens ho creiem tot tant si treballem com si no, perquè ens tenen tan manipulats fins a l’extrem que tenir feina és un privilegi en comptes d’un dret constitucional com l’habitatge. Ens resulta més fàcil enfrontar-nos entre nosaltres que contra qui ha provocat tot aquest desgavell.

No hem assimilat que no som rics, mai no ho hem estat, érem pobres com ara, això sí, pobres acomodats, incapaços de fer una vaga, incapaços de protestar. Ploreu menys i lluiteu més, el carrer ens espera a tots plegats. Les nostres pors els fan forts, ells ho saben, fem com els nostres avant-passats: lluitem i de ben segur que traurem més que si restem impassibles, passius i  resignats.