Per Catalunya

La meva nació és Catalunya, la meva llengua el català, i això és més clar que el sol quan surt llampant. Tots els catalans i catalanes hauríem d’unir-nos per defensar el que és nostre, la bandera, la nació i la llengua amb tota la legitimitat. Com a catalana que sóc, no puc permetre que els nostres drets ens siguin arrabassats sense més perquè no entenen i no els ha interessat entendre’l i no ho han fet mai d’admetre que tenim una identitat. Ens sentim indignats i una gran decepció ens envaeix per la greu agressió soferta i per la incomprensió per part de l’Espanya immobilista, carca i profundament retrògrada que només té un idioma i una neurona; igual que ells defensen el seu com únic i intransferible, nosaltres defensem el català com únic i intransferible. Per tant, crec que sí, que hem d’anar tots junts a manifestar-nos pels nostres drets legítims. I ho hem de fer amb la cara ben alta i amb fermesa.
El que ha fet el Constitucional amb l’Estatut, sobretot quant a la identitat com a nació, a la possible retocada de l’idioma i deixar-lo per sota del castellà i d’altres drets estatutaris, és molt greu, molt més del que ens creiem. Els socialistes espanyols amb Zapatero al capdavant no han tingut cap sensibilitat i s’han deixat portar pels centralistes espanyolistes com són els del PP, que sempre pressionen en contra de la perifèria i en contra de tot el que no sigui ranci i absolut castellà. I tenim el cavall de Troia infiltrat dins nostre, i parlo d’Alícia Sánchez Camacho, la representant del PP a casa nostra, i tots els seus seguidors, que aquí no és tan bel·ligerant com quan va a Intereconomia com a tertuliana i ens vol donar lliçons de convivència dient que aquí no hi ha ni vencedors ni vençuts, quan ella sempre ha estat al costat dels vencedors i mai ha sigut vençuda com ho va estar Catalunya fa 70 anys, que potser els seus avantpassats van entrar per la Diagonal desfilant davant del dictador.