Unitat, serenor, ambició i sentit comú

El primer fet objectiu que se’n deriva de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut és que ha posat en dubte la capacitat de l’Alt Tribunal per actuar de forma eficaç i eficient en un marge de temps raonable. Però el retard no és un fet casual. Les deliberacions dels magistrats han semblat en moltes ocasions més aviat un debat polític que no pas un debat judicial. Agrupats en dos blocs gairebé monolítics –conservadors i progressistes– els membres del TC han donat la impressió d’estar més pendents de preservar la fidelitat a aquells partits que en van propiciar el nomenament que no pas a l’anàlisi exclusivament tècnica i jurídica del text estatutari.
A falta d’un estudi exhaustiu de tot el contingut, sembla fruit d’un exercici final de consens entre tots els magistrats per evacuar un text que pogués resultar assumible per a totes les parts enfrontades. Aquesta tesi de la recerca d’un equilibri explicaria que l’Alt Tribunal hagi deixat intacta, per exemple, la referència a la «nació» del preàmbul de l’Estatut i que, a corre-cuita, hagi trufat en paral·lel el text redactat pels magistrats de referències constants a la «indivisibilidad de la nación espanyola». Passa el mateix amb el capítol referit a la llengua, del qual ha quedat preservat el model d’immersió lingüística a les escoles catalanes, però, al mateix temps, el tribunal assenyala com a anticonstitucional la referència que el català serà «llengua preferent» per a les administracions i mitjans de comunicació públics. En canvi, el tribunal no ha guardat cap equilibri i ha assenyalat sense cap mena de matisació la seva oposició als articles que fan referència a la magistratura, la bilateralitat i el finançament. Sens dubte, Catalunya ha patit una retallada substancial en el projecte d’Estatut que els ciutadans van votar en referèndum i, consegüentment, és natural que s’articuli una resposta que faci visible aquest malestar en defensa de la pròpia dignitat com a país i societat. Però, en primer lloc, la sentència s’ha d’acatar, malgrat que no es comparteixi. Ara és el moment de la unitat de totes les forces polítiques, econòmiques, polítiques i socials, deixant de banda els matisos i els interessos particulars.
La greu situació política generada per la sentència s’afegeix a la greu crisi econòmica i, per tant, és imprescindible que Catalunya i Espanya no es distreguin i facin tot allò que sigui possible per assentar les bases, com més aviat millor, de la recuperació econòmica. Així doncs, ara toca unitat, serenor i, sobretot, mantenir les ambicions ja expressades en el seu dia però que ara hauran de ser assolides per altres vies que, d’una manera menys vistosa, poden resultar igualment efectives.
És qüestió de posar-s’hi.