‘The Spainless’

No, per molt estrany que sembli, no és el nom d’un grup de música o de teatre amb vocació internacional. Podríem batejar així les persones que des de fa anys i de manera creixent cada cop més van desconnectant d’Espanya. Veient les cròniques dels mitjans de comunicació internacionals arran de la manifestació del 10 de juliol, podria perfectament haver estat el titular d’algun article. De la mateixa manera que hi ha el concepte anglès de homeless que es tradueix com persones sense sostre o sense llar, cada cop més hi ha gent indiferent, agnòstica, traïda o decebuda per l’actitud d’Espanya. Són The Spainless, els desemparats d’Espanya per voluntat pròpia o empesos perquè una opció federal o respectuosa amb la diversitat amb la Península s’ha esvaït com la boira.
The Spainless són els qui forneixen cada dia més els rengles de les enquestes dels posicionats a favor d’un referèndum d’autodeterminació. Són els qui fins a dia d’avui no tenien una posició definida pel que fa al futur del seu país. Però l’Espanya no plural, l’única existent a la pràctica, els ha empès a les posicions on alguns ja hi portem dècades: l’autoderminisme, la sobirania, l’independentisme, el dret a decidir... o com li vulguem dir a l’exercici de la democràcia col·lectiva.
Han constatat que ja no es pot tenir esperança ni optimisme amb Espanya. Ni ahir ni avui. I per tant, demà encara menys. Aquests Spainless, com la majoria de catalanistes, ja han decidit que la seva bandera és l’estelada i que la senyera només és per als actes institucionals i oficials. Amb tots els respectes, a dia d’avui ser nacionalista o catalanista sense voler el màxim (un estat a la UE, parlem en plata) per al teu país no té cap mena de sentit. És perdre el temps i fer-lo perdre als teus conciutadans amb paraules buides i gestos inútils.
Tothom a la manifestació de dissabte passat va constatar una cosa, l’Estatut només es mereix un lloc en una sala al Museu d’Història de Catalunya. Res més. És un document del passat, des d’avui podem escriure la nostra història. I ho farem obrint, ara sí, el camí cap a la independència. S’ha acabat fer país, ara toca fer Estat. I més ara, que el món ja ha vist que els catalans som Spainless.
A la marxa popular hi havia un cartell que hi posava ‘Spain is pain’. Aquest dolor, aquest sofriment té cura i és diu llibertat. Podem posar-hi fi i tornar-ho a intentar com ja hem fet en altres ocasions. Però ara, la definitiva. El 16 de gener del 1641, durant la Guerra de Separació, Catalunya es va constituir en república. Podem repetir i millorar la història. Depèn de totes i tots, però el que està clar que ja estem caminant cap a aquesta fita. Adéu Espanya!, goodbye Spain!