Dos mossens

No és massa freqüent que les notícies de caràcter religiós siguin positives: fins i tot un acudit d’una publicació –per allò del tòpic periodístic de l’home que mossegà un gos– esdevé temàtica nadalenca a la vora del portal de Betlem. Si més no, de vegades, l’atzar ens porta en el nostre Diari de Tarragona i en pàgines bessones – 8 i 29 de l’edició del divendres prop passat 30 de setembre– dues referències a sengles comportaments pastorals ben diferents d’un parell de mossens de la nostra arxidiòcesi, cadascú amb el seu particular estil de servei pastoral.

D’una banda i en primer lloc, el publicista Jordi Morant i Clanchet en un capítol de la sèrie dels seus apunts biogràfics –pàgina 28–, ens parla del prevere Salvador Ramon i Vinyes, «un mossèn apassionat pels papers antics», destacant molt especialment alguns aspectes de la seva carrera eclesiàstica: «es fa un nom, escriu molt i obté un Benefici... és nomenat canonge... director de l’Arxiu Arxidiocesà... publica treballs d’investigació eclesiàstica... diplomat en arxivística, paleografia, i restauració documental... pessebrista...», fins i tot l’Ajuntament de Tarragona posà el seu nom a una placeta de la part Alta –carrers de Cuireteries, Vilarroma i Ventallols–, ben propera a la que fou casa seva del carrer de Calderers i de la botiga de queviures del carrer de Merceria, de la que heretà el renom familiar: Cal Bombo.

Fidel a la realitat, vull afegir a tot el currículum de l’estimat i popular mossèn Bombo els seus coneixements de la història local i la seva tasca docent per a tots aquells que freqüentaven l’arxiu que, després d’obrir-nos, literalment de bat a bat, les portes d’aquell immens fonts documental, entre altres il·lustres investigadors, professors i estudiants, serviren també a aquest aprenent d’historiador i humil cronista municipal per a completar una tesi doctoral sobre uns aspectes de la Guerra del Francès.

Pel que fa a l’altre mossèn de la pàgina del costat –la 29–, l’historiador Anton Monner, dins de la secció El mirador, fixa la mirada en «El rector de l’Hospital Joan XXIII».

De fet, per a començar, cal dir que mossèn Xavier Fort Subirats no és «rector», puix la capelleta de l’Hospital depèn de la parròquia de sant Pau, tampoc té «72 anys», sinó que apunta ja cap als 80, ni va arribar a «Filipines», tot i que també feu una estada al Brasil, amb una bona companyonia de capellans tarragonins –Cañellas, Magriñà,...– i la seva petjada la trobareu consemblant a Vila-seca, el Priorat –Lloà, Gratallops,...–, al Col·legi Sant Pau de Tarragona o a la parròquia de la Santíssima Trinitat de Tarragona: «Però això, per mi és el menys important», igualment com escriu Monner.

Per a mi, i no em cega la familiaritat, el més important de mossèn Fort radica també en ser «l’home que estima tothom i es fa estimar només amb la voluntat de servir, de donar, d’ajudar, d’auxiliar... sense mirar a qui!» i encara més quan diu que «ell és l’alegria de l’amor...»

Mossèn Xavier ha fet realitat allò que fa ja més de 50 anys va escriure en la seva estampa d’ordenació sacerdotal –«sacerdot per sempre»–, quan obria la porta de la seva vida senzilla, perquè ningú s’hi trobés estrany, i perquè ja mai el vent la pogués tancar, demanava al Senyor que l’aguantés ben oberta.

Llavors la por que, cansat, algun dia la tanqués i els homes es quedessin fora i perquè tenia por d’ell mateix, clamà el Senyor perquè li arranqués la porta i deixés la seva vida sense port, ben oberta.

Mossèn Fort encara té la porta oberta a tothom. Dos mossens, dos articles periodístics i dues maneres d’entendre l’apostolat.