Brexit

L’ anunci de la victòria dels partidaris de la sortida del Regne Unit tindrà, lògicament, moltes conseqüències en termes econòmics i polítics arran de les negociacions que començaran després de l’estiu per redissenyar les relacions de la UE amb un Regne Unit ja en procés de sortida. Segurament és aviat per pronunciar-se sobre aquestes conseqüències, ja que la incertesa és total i absoluta, sobretot si tenim en compte que els mercats i la pràctica totalitat dels analistes havien descartat l’opció del Brexit.

El que sí que podem fer, en canvi, és analitzar quin pot ser l’efecte en termes institucionals a l’Estat espanyol. Així, per exemple, una de les primeres coses que ens pot sorprendre és la rapidesa amb què David Cameron va anunciar la seva dimissió en conèixer els resultats, una pràctica que des de la pell del brau és força sorprenent, però que és perfectament estàndard en democràcies més avançades quan un dirigent planteja una cosa a les urnes i aquestes acaben dient tot el contrari. Un altre fet que no deixa de xocar és la percepció de la classe política espanyola al voltant de les virtuts del referèndum britànic. Com era d’esperar, la pràctica totalitat s’ha mostrat en contra d’aquesta convocatòria (fins i tot ministres de dilatada trajectòria democràtica com Jorge Fernández Díaz han arribat a dir que «los referéndums los carga el diablo»), però entre aquesta oposició hi ha arguments que sens dubte han destacat amb força. Ens referim a Pedro Sánchez, un altre candidat del 26-J. En concret, el secretari general del PSOE ha arribat a dir que «los referendos trasladan a la ciudadanía problemas que tienen que solucionar los políticos», la qual cosa no és res més que despotisme il·lustrat en ple segle XXI. El que passa és que avui la ciutadania té una mica més de formació que al segle XVIII i pot prendre decisions per ella mateixa, encara que a alguns es veu que això no els acaba d’agradar del tot (deu ser pel pes de determinades tradicions autoritàries). Lògicament el resultat a Escòcia (favorable a la continuïtat dins de la UE, el mateix que a Irlanda de Nord) ha fet girar com un mitjó el principal argument que es va donar per part dels partidaris del ‘no’ a la independència el 2014, consistent que si marxaven del Regne Unit quedarien fora de la UE. Avui, a Escòcia, la realització d’un segon referèndum torna a ser sobre de la taula (ho va anunciar la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, divendres mateix) i, lògicament, el resultat no serà precisament el mateix que fa un parell d’anys.

Per cert, ningú s’ha pronunciat contra la legitimitat de la decisió presa pels britànics amb un 51,9% dels vots... pel que es veu, segons per a quines coses no calen majories excepcionals.