17A. 16 morts i més de 120 ferits. La perversitat que va més enllà de les víctimes

Avui fa un any era al Japó, a Tòquio. Havíem sopat al restaurant que va inspirar Tarantino per rodar algunes escenes de la pel·lícula Kill Bill, concretament la del bany de sang entre Uma Thurman i un incomptable exèrcit d’homes armats amb katanes.

Després vam anar a un karaoke, encara que no fos el de Lost in translation ni jo en sigui gens aficionada. Potser justament per això vaig escollir un tema immortal i simbòlic: Imagine. Qui m’havia de dir que poc després esdevindria la cançó d’homenatge a les víctimes dels atemptats a Barcelona i Cambrils.

Amb el canvi horari vam arribar a l’hotel sense saber res de la tragèdia. El primer que vam veure van ser tuits en què es demanaven voluntaris per donar sang. Això ens va alertar que estava passant alguna cosa greu. Segons després, la sospita es confirmava. 

Vam estar escoltant la ràdio durant hores, tot repassant mentalment on podien ser les persones més properes. Escrivíem whatsapps a amics, coneguts i saludats amb el desig i les ganes de comunicar-nos, de reduir la distància.

Érem tan lluny que tot ens semblava desproporcionat i ens sentíem completament indefensos i impotents. No podíem fer res més que retuitejar allò que ens semblés important per als afectats, incloent-hi les recomanacions dels Mossos, impecables dins i fora de les xarxes.

Després de dormir molt poques hores ens despertem amb la notícia dels atacs a Cambrils. En aquest cas la resposta dels amics que viuen ben a prop del lloc dels fets va ser immediata i alterada.

Tenien el carrer tallat per policia armada. Se sentien trets i corredisses per davant de casa seva. Eren famílies atemorides per l’escena que acabaven de viure a pocs metres d’allí. Diversos veïns els van oferir refugi per descansar. Estaven en xoc; algunes encara arrosseguen problemes per dormir.   

Aquests atemptats, els que ens toquen més de prop des del 2004 a Madrid, són inútils, estèrils i infinitament dolorosos. Alhora, desperten el millor de les persones, la solidaritat i les emocions a flor de pell, malgrat que ens separin centenars de trets culturals.

En un país com el Japó, famós per la timidesa i introversió dels habitants, en saber que veníem de Barcelona ens mostraven una empatia sorprenent. En algun cas fins i tot se’ns van apropar per donar-nos la mà, gest poc habitual, encara menys d’un home cap a una dona. Responíem amb desconcert i infinita gratitud. 

Al diari d’un hotel d’un poblet de muntanya al qual acabàvem d’arribar hi havia una foto de les Rambles de Barcelona a la portada, perduda entre un riu inacabable de kanjis. Ens va fer créixer les ganes de passejar pel carrer que no havia de deixar de ser nostre. A la tornada, vam visitar les Rambles. Amb el silenci, el record del que no has viscut però et dol només d’imaginar-t’ho.

Recentment, a RAC1, he sentit l’entrevista al germà del noi mort a mans del terrorista a l’avinguda Diagonal després de perpetrar l’atropellament al centre de la ciutat. Temps enrere també em vaig escoltar la conversa a una noia amiga d’ell. Tots dos el recordaven amb  la serenitat que el moment els permetia.

No cal insistir: la matança de Barcelona, com les de Marsella, París, Londres, Madrid, Berlín, o les molt més terriblement quotidianes de Síria i l’Iraq, són completament estèrils. 

Moren innocents per fer despertar les consciències dels qui no ho són tant. En el nostre cas, per desgràcia, la perversitat dels fets ha desencadenat una sèrie de discussions lamentables entre la policia espanyola i la catalana que hauria de fer reflexionar sobre en mans de qui estem realment.
Tot el meu suport i solidaritat amb les famílies de les víctimes de qualsevol atemptat de qualsevol país. Mai han servit de res i mai no ho faran.