2019: L’any de totes les incerteses menys una

Estem en hores de fer balanç. De l’any que s’acaba. I, també, d’imaginar l’any que està a les portes. O, millor dit, de desitjar com voldríem que fos. El calendari fa un salt convencional, però és molt més que això. Ens sembla l’ocasió per passar pàgina i donar-se una nova oportunitat. En l’àmbit personal i també en el col·lectiu, encara que només sigui aportant-hi un petit gra d’arena per intentar transformar la realitat. 

En el fons, aquesta és la lluita constant de la humanitat. Intentar canviar l’ordre preestablert. La història és una successió de victòries i derrotes en aquest sentit. I la història també acaba identificant els combats que van contribuir al progrés de la societat, a la conquesta dels drets humans. I els que, sovint com a reacció a les transformacions, van provocar tot el contrari. La història, podríem dir, acaba posant a tothom al seu lloc. Peròl’espera es fa molt llarga. Per generacions senceres que ens han precedit aquesta lluita ha estat dramàtica. Amb guerres, repressió, genocidis. I per això és profundament injust comparar el seu patiment amb les nostres incerteses.

Perquè si alguna paraula defineix la nostra època aquesta és la incertesa. Els grans desafiaments als quals ens enfrontem no tenen una resposta. Tenen preguntes i més preguntes. Des dels reptes més propers, fins als més globals. Per exemple, tots podríem dir com volem que es solucioni el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Però ningú pot avançar, amb honestedat intel·lectual, quina serà la solució. O si n’hi haurà alguna vegada. 

De moment, sabem que el 2019 serà l’any del judici als líders independentistes. L’any en què les ferides del procés seguiran obertes, amb una càrrega emocional que marcarà la vida política. Més enllà de la sala del Tribunal Suprem, la resta es difuminarà. Seguirem atrapats en el conflicte, amb el xoc entre legalitat i legitimitat. Sense espai per la política, per la negociació i el pacte. Seguirem en la incertesa. 

Tampoc sabem fins on arribarà l’esclat de l’extrema dreta a Espanya, i fins a quin punt s’imposarà a l’esperit reformista del Govern socialista de Pedro Sánchez. Si aquella reacció política contra la corrupció del Partit Popular, que va unir un país plural i divers, té futur o va ser, només, flor d’un dia. El 26 de maig, amb eleccions europees, locals i a tretze autonomies, podrem mesurar la correlació de forces. I, possiblement, la complexitat del nou mapa polític. 

Si ampliem el focus, tampoc sabem si els valors fundacionals europeus resistiran tanta reacció en contra. A Itàlia, amb el neofeixisme al Govern, a Hongria, a Polònia... O a Gran Bretanya, amb un Brexit que es va alimentar de la mentida i els prejudicis contra la immigració. Com tampoc sabem si la feble millora econòmica de l’últim any resistirà o és només un miratge. O si l’amenaça islamista seguirà amb la mateixa força.
A l’altra banda de l’Atlàntic, la incertesa també és la paraula que explica el moment que viuen els Estats Units. Ningú sap si el caos que ha provocat el president Donald Trump en la seva Administració l’acabarà devorant, o el farà més fort a ulls dels seus seguidors. També a Amèrica, al Brasil, s’obre un període d’inestabilitat amb l’arribada al poder de l’ultraconservador Jair Bolsonaro. 

Trump i Bolsonaro, dos negacionistes del canvi climàtic. La ciència no en té cap dubte. Ha arribat a un diagnòstic clar. Però hi ha poders polítics i econòmics, i, fins i tot, una part de l’opinió pública mundial, que es nega a prendre mesures. I es genera així la que podria ser la incertesa més gran a què s’enfronta la humanitat. Arribarem al moment crític, aquell en què ja no hi ha tornada enrere?

Incerteses i més incerteses. Però hi ha un fet que sí que podem avançar en tota seguretat. I que n’aporta un raig d’esperança en mig de tantes preocupacions. L’any 2019 seguirà amb més força encara el moviment de les dones en contra de les discriminacions que pateixen i en favor de la igualtat. Va ser el més important del que va passar al món l’any 2018 i ho serà el proper, i el següent i així d’ara endavant. I tots, dones i homes, necessitem que aquest moviment triomfí. Per una qüestió de justícia i drets humans. Però també perquè ha de ser clau a l’hora de sortir de l’època de les incerteses.

Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016. UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE, ‘Público’ i Eldiario.es. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.