Amors i desamors de catalans i bascos

El PNB ha votat els pressupostos del Govern espanyol, que havia afirmat que no aprovaria si a Catalunya no s’aixecava l’article 155 de la Constitució.

El PNB no ha complert la paraula donada, i li han plogut crítiques de la part de l’independentisme més propensa a la hiperclorhídria. Esquerra, tanmateix, ha optat per la moderació.

La diferència entre la paraula i els fets en política és una pràctica habitual, que comença cada quatre anys amb programes electorals destinats al reciclatge.

Com d’habitud, el desfasament entre el verbal i el fàctic les Escriptures també el tenien previst: «Tot allò que us diguin, feu-ho, però no obreu com ells obren, perquè diuen i no fan».

Això diu Jesús de Natzaret en l’andanada més gran, ves per on, contra els fariseus (Mateu, 23, 1-12). La inspiració democristiana del PNB no hi desentona pas, com la creu de sant Andreu –patró de Biscaia– que van estampar a la ikurriña.

El PNB fa política i l’ha feta amb les dades que tenia: els pressupostos estarien servits quan el 155 hagués caducat. Però una part de la política catalana és especulació fenomenològica, i es fa difícil de preveure, tant que l’inversemblant passa a ser una possibilitat a contemplar.

Ha tornat a passar, i el PNB s’ha topat amb allò que alguns dels que ara més aferrissadament els critiquen, els hi havien jurat per la memòria de De Gasperi que no passaria. Nota al peu: Alcide de Gasperi, líder indiscutible de la democràcia cristiana que enllaçà el PNB amb UDC. 

En no haver-hi el Govern de la Generalitat que els hi havien emparaulat, els nacionalistes bascos es van sentir alliberats de portar el compromís de pressionar fins a fer-se mal ells mateixos. Es van sentir alleugerits, a més, per partida doble, perquè, segons la seva versió, en les hores més greus de la proclamació de la República, els tres dies d’octubre, quan el lehendakari va liderar un intent de mediació, tampoc el president hauria seguit el guió acordat.

Arribats doncs al tràngol d’un segon trágala, el PNB ha tirat pel dret de fer prevaldre els seus interessos, que certament també coneixien i entenien els independentistes catalans. Són interessos a curt i llarg termini, tàctics i estratègics, no és només una qüestió de més o menys calés del famós «cupo». No. Es tracta d’assegurar la fiscalitat foral, que si Ciutadans guanya les eleccions reconsiderarà, i de garantir discretament que els presos siguin acostats a les seves famílies i se’ls hi apliquin les reduccions de pena que la llei permet, que Ciutadans també ha dit que ni aigua. 

El pitjor que li pot passar al PNB és que C’s governi a Espanya, i el primer pas perquè això anés endavant hauria estat tombar els pressupostos al PP i obligar-lo a anar a eleccions, en el pitjor moment demoscòpic i en plena ofensiva judicial amb Cifuentes i Zaplana de caps del dol de les banquetes i la sentència Gürtel ensenyant la dalla.

En conseqüència, el PNB ha fet el que la realpolítk li aconsellava de fer, en la seguretat que la realpolitik tornaria a Catalunya tan aviat com ERC convencés als seus socis que formar govern és urgent i imprescindible, no pas per rendir-se sinó per lluitar políticament en condicions més favorables.

Al marge de la tensa conjuntura, la relació entre el nacionalisme basc i el nacionalisme català ve de ben lluny. Mañé i Flaquer, de Torredembarra, ja la va documentar el 1876, i no s’esberlarà, perquè té un pòsit de massa patrimoni polític, fins i tot sentimental.

Els que ara passen per la cara del PNB la placa del passeig de Gràcia que recorda que allà la Generalitat va acollir la seu del Govern basc quan Franco va ocupar les Bascongades, als primers compassos de la Guerra Civil, no ho contrasten amb el fet que, al final, 5 de febrer de 1939, el lehendakari Aguirre i el president Companys van creuar de bracet la frontera de l’exili.

A França, els bascos, més preparats pel que havia de venir, van donar suport als catalans per instal·lar-se institucionalment, i Aguirre va ajudar personalment a Companys en una delicada situació familiar.

A partir d’allà, els amors i desamors van conjugar-se en reciprocitat, amb la sublim anècdota que el famós Concert Econòmic el va defensar al seu tràmit al Senat un català de Convergència, perquè en aquell moment, 1979, Carlos Garaikoetxea havia retirat els seus representants a Corts per escenificar una protesta.

Jaume Casademont, un dels homes forts de Jordi Pujol a Girona, va defensar per Euskadi el mateix tracte fiscal que vint anys després Jordi Pujol demanaria per Catalunya.

Periodista Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.