Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Els negocis del futbol, les aficions esportives i les ciutats

No és un cas excepcional. El fracàs del projecte del CF Reus Deportiu mostra les limitacions del model estrictament financer aplicat a l’esport en el qual importa un rave que els camps de futbol no s’omplin

Josep Maria Martí

Whatsapp

El mes de setembre de 2013 aterraren a Reus uns empresaris capitanejats per l’exdirector general del Barça Joan Oliver, amb l’objectiu -digueren- d’invertir en el Club de Futbol que aleshores militava a Segona A.

La condició sine qua non era que abans que res calia transformar l’entitat en una Societat Anònima Deportiva. Aleshores tenia 400 socis, un grup dels quals, capitanejats per Xavier Llastarri, demanaren celebrar una assemblea per a valorar aquesta proposta, i per 108 vots a favor, 14 en contra i 3 en blanc, aprovaren la transformació esmentada.

Pujar a la categoria que estaven s’havia aconseguit en anys i amb molt d’esforç i és clar, també amb pèrdues, ja que en aquells moments el club devia 1,6 milions d’euros. L’operació va costar barata, ja que segons va dir el mateix Olivé, ell hi posaria mig milió d’euros. Però no tothom es va deixar enlluernar per les promeses dels paracaigudistes forans. L’expresident del Reus, en Ramón Alabart, una de les persones que, a parer meu, més ha fet pel futbol local en els darrers anys, va pronosticar que l’aventura podia acabar malament i alertava que si les coses no anaven bé podria suposar la fi de l’entitat.

El maig del 2014 es va crear definitivament la SAD i ara, quatre anys després, el Club sembla estar a les portes de presentar un concurs de creditors, ja que deu 5,6 milions d’euros, dels quals 3,1 són a curt termini. Tot això ho sabem després d’una assemblea a porta tancada, amb molt de secretisme i amb explicacions del Sr. Olivé no massa clares.

Molts socis encara no entenen com al mes d’abril d’enguany, l’esmentat propietari del 90% de les accions se’n volia anar a Riudoms a construir un nou camp de futbol i ara resulta que deu a tothom i no té ni per a pagar les nòmines.

El que passa a la capital del Baix Camp no és un cas excepcional del que succeeix a altres indrets. Hi ha un problema de model d’explotació i de gestió. La majoria dels dirigents del futbol professional d’aquest país tenen l’autoestima molt alta i una barra a la mateixa alçada; han construït un model basat en els beneficis que donen tant la televisió, com les camisetes o l’esponsorització de tot allò que es pugui vendre.

Els importa un rave que els camps de futbol no s’omplin; no fan res per aconseguir que hi vagi públic i es limiten a regalar entrades perquè no faltin els hooligans per a cridar una mica i dissimular el poc ambient.

En el rerefons i, a un nivell més discret, s’hi mouen tots aquells que realment fan negoci amb aquest esport, fonamental els intermediaris i també alguns directius que, per cert, tard o d’hora, la justícia acaba caçant, com hem vist en els darrers temps.

A alguns aficionats reusencs de bona fe els comença a caure la bena dels ulls i s’adonen que el somni que els van prometre l’any 2013 no ha estat tal, que el Sr. Oliver i els seus amics Laporte, l’ínclit economista Xavier Martin i l’empresari Rafael Yuste estan per altres coses, com per exemple, comprar clubs a la Xina .

Diu ara el conseller delegat que confia que el senyor Jorge Mendes vagi a l’ampliació de capital. Home, estaria bé! Després de fer passar pel Reus a la meitat dels futbolistes portuguesos que tomben per les Espanyes, podria contribuir òbviament a la causa que tants beneficis estic segur que li ha aportat; i si amb aquest no n’hi ha prou, també es podria cridar a l’empresari xinès propietari del BIT F.C., club del qual tots aquests importants inversors de Barcelona posseeixen el 29%.

És probable que per al Sr. Javier Tebas, president de la Lliga professional i exmembre de Fuerza Nueva, l’afer del Reus sigui un tema menor; ell en té prou en administrar als 937 milions d’euros que rebrà enguany pels drets televisius.

En tota aquesta aventura que no sabem encara com acabarà s’han saltat algunes línies vermelles: s’ha pressionat fins al límit l’Ajuntament de la ciutat per obligar-lo a canviar condicions concursals, s’han menystingut els pocs accionistes locals que van recaptar i s’ha pres el pèl als abonats i als qui paguen i van cada diumenge a l’estadi. Fer-ho pitjor és impossible.

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER

Temas

Comentarios

Lea También