La culpa de ser un home

D’un temps ençà proliferen els articles i les opinions en què, d’una manera o una altra, s’assumeix com a natural que els senyors, en el seu conjunt, participen i són culpables dels actes de violència contra les dones protagonitzats per altres homes. Culpa de gènere, seria el terme. Avanço que aquest no va per aquí.

El masclisme existeix. La violència contra les dones existeix. Les polítiques públiques per fer-hi front són benvingudes. Són encara més benvinguts els posicionaments i les actituds individuals en favor de la igualtat i el respecte envers els altres. És necessari participar del debat que ajudi a fer front al negacionisme d’aquest greu problema per part de nous actors polítics, com és el cas de Vox i també, per assentiment, d’una part d’aquest nou PP desacomplexat i acollonit per la fuga de vots cap a l’extrema dreta formal.

Però per fer això no cal caure en la culpabilització del col·lectiu. Ni que tots hàgim de participar d’un mea culpa generalitzat per compartir la condició d’home amb els qui peguen, maltracten, assassinen o forcen sexualment les senyores. Col·lectivitzar la culpa deslliura de responsabilitats individuals, la qual cosa sempre és una mala idea en el terreny de la delinqüència. I és també injust amb qui no participa, ni entén, ni justifica aquests comportaments.

A ningú, només als malalts, se li va acudir mai assimilar la condició de basc a terrorista. A ningú, només als tarats, se’ls acudeix assimilar la condició de musulmà a terrorista. En canvi, hi ha una creixent línia de pensament per la qual els maltractaments, assassinats i abusos a les dones poden explicar-se culpabilitzant tot el col·lectiu masculí.  Com si tot fos atribuïble, en el fons, a una mena de perversa moralitat compartida per una universal germandat masculina de la qual formem part tots, i de la qual es participa per acció o per omissió.

I sí, coincideixo en el fet que hi ha pors que una dona té que un home no tindrà ni ha tingut mai. I que l’aspiració no pot ser altra que seguir fent del món un lloc cada dia millor, fins que puguem caminar a les fosques amb la mateixa tranquil·litat. I també estic d’acord que les minifaldilles han de ser de la mida que cadascú consideri.

I que tothom té dret a emborratxar-se fins a perdre el coneixement ,independentment del seu gènere, sense por que, a la ressaca, s’hi hagi de sumar una violació. I que als homes que aprofiten la seva posició de poder per abusar del feble se’ls ha d’escopir a la cara. I que el mocador al cap o el vel integral només se l’haurien de posar les senyores que volguessin fer-ho de manera voluntària.

Però per ser honest, cap d’aquestes coincidències neix d’una suposada culpa que hauria d’experimentar per ser membre sense saber-ho, només perquè sóc mascle, d’una mena de club de maltractadors, violadors o assassins en potència aixoplugats tots, amb la nostra masculinitat, sota el paraigua comú d’aquest patriarcat que ara tot ho justifica.

Fa no gaires dies, en una conversa sobre aquest tema, quan jo defensava aquest posicionament, vaig escoltar del meu interlocutor l’argument que m’assimilava a un esclavista. Venia a dir que el fet que hi hagués amos d’esclaus que els tractaven bé no convertia aquell esclavista en innocent. Arribats a aquest punt, és clar, no hi ha res a discutir i tot es fa impossible.

O acceptes que formes part de la gran conxorxa mundial per aixafar la meitat de la població de l’altre gènere i fas voluntat d’esmena, o passes a ser un còmplice per omissió de tot el que succeeixi.

Queda camí i feina per fer per tal que la societat d’individus lliures relacionant-se entre ells en plena condició d’igualtat sigui una realitat indiscutible.

Això val per al masclisme i per a altres istmes. Però avançarem més si ens mirem com a persones que no pas si ens cataloguem per gènere a l’hora de buscar culpables.

No em sento orgullós de ser home, però tampoc me n’avergonyeixo, com crec que s’escau quan ens referim a coses en què un no té cap mèrit ni demèrit perquè no depenen d’ell. I ho dic públicament perquè hi ha hagut peticions explícites en aquest sentit en alguns articles de gent de molt renom. No estic disposat a participar en cap aquelarre de la condició masculina. I sí, sí que estic disposat a escopir a la cara de la mala gent. Però perquè és mala gent, no perquè siguin homes.