La temptació: Apagar les veus crítiques i dissidents funciona d’ofici

La temptació és constant, permanent, contínua. La trucada del representant de l’Estat, de la fina diplomàcia espanyola sempre disposada a apagar les veus crítiques i dissidents, siguin les dels independentistes a l’exili, sigui la de Valtònyc, funciona d’ofici. Que li diguin als responsables de la sala de concerts La Tentation del Centre Gallec a Brussel·les on ahir, després de fer la presentació del Consell per la República, hi actuaven entre altres grups i músics: Els Catarres i Valtònyc dins el festival música per la llibertat CityZen.

Una trucada de la secretaria d’Estat d’Immigracions i una altra de la Xunta per veure si desarboraven la sessió. Aquesta vegada, com d’altres en què han intentat evitar conferències del president Carles Puigdemont, o fins fa anys, perquè la temptació com els dic és constant, la presentació del Victus de l’Albert Sànchez-Piñol. És una pulsió, un tic, no sé si ajustat a la crisi dels quaranta de la Carta Magna. 
La Constitució ha arribat justa, ben justa a aquest aniversari, i per bé que els seus redactors en defensen la bondat en aquell moment històric, és clar que els vicis d’origen han acabat fent esquerda. Especialment en l’àmbit de la justícia, i encara més en la seva cúpula, on sembla que l’ombra de la nostàlgia, o d’allò que avui representa Vox, pesi més que no l’evolució dels temps. 

En comptes d’una vida dinàmica, i una lectura flexible, la Constitució ha acabat fent de marc rígid, de gàbia, de paret, i al final una eina maldestra per resoldre conflictes com el que planteja l’aspiració sobiranista catalana. La proposta de fer un referèndum, una consulta pactada, civilitzada i acordada sobre la independència ha tret tots els dimonis essencialistes, i ha acabat estenent i posant damunt la taula el debat, ja no sobre el model territorial o d’encaix, sinó sobre monarquia o república. 

El paper maldestre del rei el 3 d’octubre, declinant el paper d’àrbitre conciliador, i el paper galdós del seu pare amb tots els escàndols que pengen de les comissions que administrava la seva amiga Corinna, el cunyat a la presó i les fotografies d’amistat amb el príncep hereu saudita, han fet córrer els estudiants universitaris espanyols a pronunciar-se simbòlicament sobre la fi del règim del 78. I amb aquesta expressió que circula darrerament, la del règim del 78, hi va no només la idea que revela la declaració d’Adolfo Suárez de redactar la Constitució sense voler consultar si els espanyols de l’època volien triar la corona, perquè perdrien la votació, sinó també com es va jugar amb el cens.

De quina manera es va manipular un cens, rebaixant l’edat del vot de 21 a 18 anys a mitja campanya electoral, i donant la mateixa nit de les votacions, dades de dos censos diferents. Vaja, una votació sense prou garanties democràtiques, que en diríem ara. L’exigència de fugir de la dictadura ho salvava tot. I el redactat dels militars en el capítol territorial, també. Però els vicis d’origen s’han arrossegat quaranta anys, que no han servit ni per fer pedagogia del model autonòmic ni per adequar-la als nous temps. 

Mireu allà on som, que per primera vegada l’escola judicial, amb seu a Catalunya, lliurarà els seus despatxos a Madrid, ben a prop de l’escalf del Suprem, ben lluny dels presos polítics, i dels qui fan vaga de fam per denunciar que el Tribunal Constitucional tampoc no fa d’àrbitre, i es deixa arrossegar pels tics, la pulsió, la temptació constant.

Xavier Graset dirigeix i presenta ‘Més24’ (TV3) i col·labora a Catalunya Ràdio, on fa el programa ‘Líquids’ i n’havia fet d’altres com ‘L’oracle’. Va començar a Ràdio Salou i va ser promotor de Canal Reus TV.