Les ciutats no serien el mateix sense el taxi

Tal com expliquem batalletes de la mili, també tenim, gairebé tothom, memòries del taxi. La primera vegada que vaig estar a Londres em va causar molta curiositat la quantitat de gent que recorria els carrers amb motocicletes que duien al manillar un faristol amb el mapa de la ciutat. Em van explicar que eren candidats a obtenir una llicència de taxi que estudiaven a fons cada adreça sobre el terreny. A Londres, per poder ser taxista, has de demostrar que coneixes fins a l’últim carreró de la capital de l’Imperi Britànic. Els Black Cabs són alhora un símbol londinenc i un majordom que ha de saber donar la màxima atenció al viatger. No vaig trobar la mateixa professionalitat als taxistes d’altres grans capitals mundials. A París vam ensopegar un taxista que no va saber trobar l’hotel Lafayette. I a Nova York també vam caure de trompis en un Yellow el xofer del qual no sabia què és el River Cafe. És a dir, no tot el de fora és millor. A Espanya, en general, el taxista és el primer referent per saber què passa a la ciutat. Si perdem el taxi com a institució, com farem les cròniques urgents els periodistes? Els taxistes tenen tanta rellevància que són l’únic ofici que disposa d’una emissora de ràdio dedicada. Digueu-me antic, però oi que era bonic donar aquella ordre infal·lible en arribar a Barcelona?: «Taxi, al Molino!».