Miguel Núñez, de la guerra a la reconciliació

Miguel Núñez González va ser un dels dirigents més alts de la història del PSUC. Era ben madrileny, del barri de Lavapiés, però exercia de ciutadà de Catalunya. Va ser un dels homes clau de la lluita clandestina contra el franquisme i per les llibertats democràtiques, i després diputat a Corts. Va morir a Barcelona avui fa deu anys. Manuel Vázquez Montalbán el va definir com «un heroi del nostre temps».

L’heroïcitat de Núñez es va gestar a les presons i les sales de tortura. El dret processal, encara que sembli mentida, el va salvar d’una pena capital cantada després de la guerra, que havia fet a la defensa de Madrid.

Al corredor de la mort, es va fer amic de dos dels escriptors més immensos de l’última literatura en llengua castellana: Antonio Buero Vallejo i Miguel Hernández. Va entrar i sortir de la presó en diverses ocasions, però abans li van fer de tot a la comissaria de la Via Laietana, fins a penjar-lo per les manilles dels tubs alts de la calefacció. No va voler ni tan sols «cantar» d’on era el claví d’una bústia en la qual no hi havia res. Davant de la sorpresa dels policies que no s’estalviés càstig, els va respondre que no havia dit res «per una qüestió d’honor». 

El comissari Creix, cap de la Brigada Social, el va enviar a la Model reconeixent el seu valor i li va oferir la mà, però ell no la va voler encaixar.

Va tenir múltiples clandestinitats, de mil identitats i mil domicilis. Va ser una peça decisiva en el rentat de cara del vell estalinisme i la seva progressiva substitució per un socialisme democràtic, que el PSUC podia ostentar des de les seves sigles i una adscripció fundacional a la Internacional Socialista.

La seva amplitud de mires li va reportar amics de tots els colors polítics, alguns amb molt caixet, com ara el cantant i actor Yves Montand, l’escriptor Luis Goytisolo, els pintors Picasso i Tàpies... I Jordi Pujol i l’abat de Montserrat, Dom Cassià M. Just. Núñez, àlies Saltor, es va amagar al monestir més d’una vegada.

Dom Cassià em va dir textualment en el temps real del franquisme: «a aquesta casa, en Miguel sempre és benvingut». Era un dels homes més buscats d’España, fins i tot havien publicat anuncis de wanted de crida i cerca a tota la premsa.

Va tenir molt paper en la Transició. Els comunistes havien proclamat la «reconciliació nacional» a meitat dels anys seixanta, i persones obertes de mires i generoses com en Núñez la van anar teixint en el dia a dia. El revisionisme històric que ens castiga interpreta un atrotinat «Règim del 78» com una extensió del franquisme per una claudicació de l’esquerra. Però no era aquesta la clau, la clau era cantar les absoltes a la guerra i a la postguerra i refer la convivència. 

El que volien els comunistes era sortir de la presó, però no per enviar-hi els franquistes, sinó per anar-hi a fer un cafè i examinar mancances democràtiques compartides per aixecar una democràcia com cal. Talment m’ho van dir l’un al costat de l’altre dos vells enemics que s’havien fet amics: Santiago Carrillo i Rodolfo Martín Villa.

Quan vaig compartir clandestinitat amb el «company Saltor», li vaig preguntar què faria si es trobava amb el comissari Creix pel carrer. Em va contestar: «Pegarle dos tiros». Quan s’estava morint, li vaig repreguntar amb ucronia -Creix era mort- si encara li dispararia si se’l trobés. Va canviar la resposta: «Ahora no». I no va afirmar, però tampoc va negar, si li tornaria l’encaixada de mans que li havia proposat enllà de la història.

Vaig acompanyar Núñez molt de prop el seu últim any de vida, molt a precari per una malaltia pulmonar crònica que havia esdevingut greu. Com quan el torturaven, patia però no es queixava i no s’estalviava un somriure amb cada visita. Pocs dies abans del decés, els universitaris del PSUC que vam estar a les seves ordres li vam fer un dinar. Hi havia socialistes, republicans, comuns, convergents i fins i tot una exministra del PP. Era el bonic llegat de respecte i civisme d’en Miguel Núñez González, àlies Saltor.

Antoni Batista és doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.