Un país que es passa la vida cridant a la unitat

Catalunya s'ha passat la Història reclamant  unitat. Catalunya i unitat és un oxímoron.

17 julio 2018 23:29 | Actualizado a 17 julio 2018 23:35
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Quan era estudiant de periodisme a l’Autònoma (fa una colla d’anys) vaig assistir a un debat a l’Ateneu Barcelonès sobre els Fets de Maig del 38. Víctor Alba (POUM) i Teresa Pàmies (PSUC) van discutir sobre «la guerra civil dins de la Guerra Civil» que es va produir a Catalunya l’any 1938 entre els partidaris de fer primer la revolució per guanyar la guerra a Franco i els qui sostenien que sense unitat dels anifranquistes no es podia vèncer el feixisme ni la guerra. En aquell mateix escenari de l’Ateneu Barcelonès s’ha presentat la Crida Nacional per la República que impulsen Puigdemont, Torra i Jordi Sànchez. Els promotors presenten el projecte com un instrument que superi els partits i en què puguin convergir totes les forces sobiranistes. El resultat de la proposta és per arrencar a córrer. ERC, la CUP i Demòcrates han dit que botifarra. El PDeCAT s’ho està rumiant, mentre que els més mal pensats consideren que la idea de Puigdemont és una OPA a la poca cosa que queda de CDC. La desunió és el virus endèmic de Catalunya, sigui quina sigui la ideologia. Els sobiranistes van pel camí de superar els trosquistes que, en aquella època universitària que he recordat, consideraven que quan hi havia dos trosquistes es creava un corrent d’opinió i, si n’eren tres, sorgia una escissió. Quina raó tenia Aznar!

 

Comentarios
Multimedia Diari