Arran de la participació en un seminari web amb el pedagog Héctor Ruiz vaig poder endreçar algunes idees-força de com afronto-afrontem el repte d’ensenyar.
Parteixo de tres premisses: la primera, que els mètodes són eines i que tots són vàlids, i, per tant, potser saber trobar quan fer-ne servir un o l’altre és la millor proposta a fer (la dieta variada sempre ha estat saludable); la segona, que la competència només és saber mobilitzar els continguts i els coneixements profunds no una cosa in abstracto; la tercera, que la meua observació diària em porta a veure molt bones pràctiques docents. M’hi estenc una mica més.
Crec que a Secundària hem de tenir menys por de compartir amb altres matèries i, sobretot, crec que hem de reforçar el ‘guany’ del professor: la satisfacció del que ‘ells’ han après i ens ho han demostrat.
Aquí pren molt de valor l’interès, l’estímul vers l’alumne i, evidentment, la nostra motivació: cal crear el ‘clima’ de l’aprenentatge i les eines pedagògiques ens hi ajuden. També és cert que en alguns pocs casos això és impossible i no és gens fàcil afrontar aquesta desídia de l’alumnat.
A més, l’estratègia d’aprenentatge (no només hem de parlar de tècniques d’aprenentatge) passa per una planificació temporal de les activitats que ens permeti adequar el temps pedagògic (amb anticipacions i retroalimentacions en el marc d’una avaluació formativa) per assolir un aprenentatge efectiu i afectiu.
Això ens porta als assoliments duradors (recuperables en el temps), transferibles i funcionals; crec que això ja passa en moltes aules però cal reforçar-ho. Hem de posar en valor que de la mateixa manera que hi ha l’slow food com a concepte de bona cuina (oposat al fast food) ens cal arribar a l’slow education.
La sobredosi de continguts memorístics o la repetició massiva, per se, serien mals ingredients d’aquesta nova-vella dieta pedagògica; però n’hi ha d’haver en la justa mesura! L’assoliment educatiu intensiu (més lent) xoca irremeiablement amb una doctrina curricular extensiva que encotilla la bona praxi docent.
Repensar el currículum, com hauríem de fer ara, no vol dir imposar una llista de competències o continguts a fer en unes poques hores, sinó deixar per a l’autonomia dels centres, dels equips docents i dels professors la concreció de la temporització i, indefectiblement, la selecció dels continguts a impartir i de les competències a consolidar a Secundària.
Per exemple, al quart curs de l’ESO cal un reforç i ampliació de continguts per afrontar el repte educatiu proper (el Cicle formatiu de grau mitjà o el Batxillerat, principalment) a través d’una oferta àmplia d’optatives orientadores.
El Batxillerat té un horitzó curricular, i ara competencial, fixat i, per tant, el límit del temps per encabir-hi un currículum massa extens és un tret al peu del docent.
El cafè educatiu per a tothom a quart d’ESO esdevé un problema per als alumnes que volen arribar a la universitat i el nou currículum no ens ajuda prou a singularitzar més l’itinerari i crear el clima educatiu per a cada alumne.
La gestió del temps educatiu esdevé imprescindible per no enganyar i no enganyar-nos.