Això del periodisme és apassionant per alguns, però qualsevol que hagi practicat aquesta professió en absolut perill d’extinció sap que una de les coses més fotudes de l’ofici és simplificar prou per cabre en 700 paraules però sense simplificar massa i que qui et llegeix entengui alguna cosa. Intentar això en el cas afganès requereix gairebé un miracle, mig segle de guerra costa molt d’explicar, i més quan ens entestem a mirar només a l’última cantonada que hem passat. Memòria curta. Fa uns anys era la marxa del gruix de tropes internacionals el 2014, abans era la invasió occidental del 2001, i així anem fent. Ara toca que fa un any que els talibans han tornat al poder, i així tornem a reinventar la roda i a explicar les mateixes coses que portem sentint de fa 20 anys.
El pitjor de molts dels relats d’aquests dies és que, memòria curta, la situació del país fa 13 mesos i també fa 13 anys era terrible per la majoria d’afganesos. La majoria de dones no tenien els seus drets garantits, vivien com humans de segona i els seus destins eren també decidits pels homes del seu voltant. L’Afganistan no era una democràcia, no era un país amb drets per tothom i la majoria dels afganesos vivien en condicions lamentables, el 90% amb menys de dos dòlars al dia. Algunes d’aquestes coses no han millorat en aquest any, la majoria han empitjorat, la que més els drets de les dones a les ciutats, on l’enorme inversió occidental havia aconseguit omplir les aules de nenes. A les zones rurals, tan poc freqüentades pels estrangers, la situació ha canviat ben poc, però això no ho hem vist ni ho recordem.
Tot és pitjor? Més enllà del fet que no hi ha hagut cap fugida en massa de milions d’afganesos com va passar als anys 90, hi ha un canvi que pocs reportatges d’aquests dies esmentaven. A l’Afganistan, per primer cop des de fa més de 20 anys hi ha una cosa semblant a la pau, el més semblant que hi ha hagut en gairebé mig segle. El 2020, l’últim any sense talibans al govern, van morir més de 3.000 civils afganesos. Des de 2001, gairebé 50.000. I, comptant soldats d’ambdós bàndols, prop de 170.000 persones. Ningú ho comptarà aquest any, però segur que en seran molts menys. Això justifica que les noies de més de 12 anys no vagin a l’escola? No. Però és irrellevant? Tampoc, i molt menys pels afganesos de zones que durant dècades han vist morir els seus joves i s’han passat la vida fugint de les bombes d’uns i altres.
Fa un any, Afganistan no era una democràcia, no era un país amb drets per a tothom i la majoria dels afganesos vivien en condicions lamentables: el 90% amb menys de dos dòlars al dia
«Ara puc caminar lliurement, la diferència és com entre la terra i el cel». Un home del sud del país, a qui la guerra li havia arrabassat familiars i el negoci que donava menjar als seus, li explicava al New York Times per un article sobre a l’aniversari del govern talibà. Aquest afganès es declarava, per sobre de tot, feliç de què la guerra s’hagués acabat, però també explica com els seus ingressos s’han quedat en menys de la meitat per la brutal crisi econòmica que assola el país.
Després de 20 anys en què occident ha pogut decidir com es governava l’Afganistan i ha tingut tots els mecanismes del poder, començant pel 75% del pressupost públic, els governs occidentals volen seguir controlant el que hi passa ni que sigui ofegant un país, que a sobre pateix la sequera més forta dels últims 30 anys. També deu ser culpa dels barbuts.
El problema no és quin govern hi ha ara. El problema és que milers de milions d’euros, 20 anys i, el que és pitjor, desenes de milers de vides sacrificades, no hagin servit perquè l’Afganistan pugui tenir un govern diferent. Tallar de cop gairebé tots els fons que durant dècades han deformat el funcionament de l’estat afganès i fins i tot congelar diners que són dels afganesos però que els americans obligaven a tenir als seus bancs no ajudarà en absolut.
Si la idea d’Occident és ofegar el país perquè la gent faci fora els talibans, de veritat és que els actuals estrategs són més miops que els anteriors.
Recordeu això que he dit d’entrada, simplificar, però no massa. No hi ha espai per explicar les enormes complexitats del país ni tan sols les divisions que tots aquests anys han deixat al mateix moviment talibà (i que segurament l’assassinat del cap d’Al-Qaeda posen de manifest, però això són figues d’un altre article). Però n’hi ha, i es podrien aprofitar per donar volada als que almenys estan disposats a parlar i segurament a cedir en alguns aspectes.
L’Afganistan no s’arreglarà en un cicle electoral, ni en dos. Mig segle de guerra en un país que ja estava a la cua quant a desenvolupament al món no es cura en qüestió d’anys, sinó de dècades. Se n’han perdut dues més, i 50.000 civils afganesos ja no podran ni veure aquesta pau pírrica i molt cara que s’ha assolit. Quants més hauran de morir perquè els savis d’Occident entenguin com es pot ajudar els afganesos i les afganeses a sortir del pou?