Whatsapp Diari de Tarragona
Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Guerra, cabres i Unió. Rússia ressuscita la por i el rearmament militar

Dinamarca dona aire a la política comuna de defensa europea.
Avui és un gran dia per als qui temien que el Brexit obriria la porta a una fugida massiva de la Unió Europea

02 junio 2022 21:09 | Actualizado a 03 junio 2022 07:00
Griselda Pastor
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Dinamarca, el país més proper a les posicions britàniques, el que, igual que el Regne Unit, mantenia un seguit d’excepcions a les polítiques comunes de la Unió Europea, acaba de fer un gest que dona aire a la política comuna de la seguretat.

Fa només tres setmanes que Suècia i Finlàndia han demanat l’ingrés a l’Aliança Atlàntica. Ho han fet per por. Por a un atac militar. Por a la Rússia de Putin. Por de veritat que en aquests dos països ha generat un debat precipitat pel qual quasi tots els partits han decidit que la seva prioritat era la de protegir els ciutadans, protecció que només podien garantir sota el paraigua de l’OTAN. És a dir, sota la força de l’estructura militar dels americans.

De la guerra i la pau, podríem parlar-ne moltes hores. D’armar i de desarmar. D’invertir en armament o d’invertir en polítiques culturals i socials. De la necessitat de crear o no una autèntica indústria militar. De si la Unió ha d’impulsar el diàleg o ha d’impulsar l’enfrontament armat. Cap d’aquestes discussions que el temps ha congelat no canviarà aquesta realitat: Rússia ha envaït militarment Ucraïna. Els nòrdics tenen por. La por els porta a reclamar l’adhesió a l’estructura militar de l’OTAN.

Abans es va intentar recordar que la UE també té un article de solidaritat. El 42.7 va ser invocat per França després dels 90 morts dels atemptats terroristes del 2015. Però a Finlàndia i Suècia no va servir per aturar la marxa cap a l’OTAN ni el debat passional, nacional que ha acompanyat el pas d’aquest procés en el qual qualsevol argument dissident ha estat exclòs i considerat com expressió al servei de l’enemic.

A Brussel·les es diu que la decisió de Finlàndia i de Suècia reforça el projecte europeu perquè la defensa i la seguretat amb ajuda econòmica del pressupost públic a les empreses per crear una estructura UE de producció europea d’armament és la gran assignatura pendent.

La decisió de Dinamarca arriba just després d’haver aprovat l’opció d’utilitzar diners del pressupost per produir armament. Després d’haver creat un presumpte «instrument per la pau» que permet finançar les compres militars cap a Ucraïna... Això dels noms del llenguatge europeu és un altre debat.

En el que ara entrem és en el pas a pas fer marxa enrere en allò que ha definit la UE quan es parlava de política exterior: un club d’estats selecte pel nivell de riquesa que pretenia tenir veu exterior fent del seu exemple de cohesió social un instrument permanent de diàleg per la resolució de conflictes. Això és el que sembla caducat amb la guerra d’Ucraïna.

Putin ha aconseguit demostrar les presumptes febleses militars sense que el bloc de l’est s’hagi esberlat. Al revés. El discurs primitiu dels països que creien poder des de la UE prendre’s la revenja de tot el temps viscut sota la Unió Soviètica ha quedat reforçat. Els blocs també. Tothom sembla avui tenir pressa per ser el més fort o per semblar-ho. Per bellugar soldats, lluir banderes i fer sonar trompetes sota el vol dels avions que dibuixen els colors nacionals entre els núvols.

I mentrestant la inflació creix i s’acosta al 10%. Els sous es fan petits davant els preus del gas i de l’alimentació i el debat polític que ningú ha proposat sobre el sobtat miracle militar queda eclipsat pel pànic social d’aquest costat del món, pànic a tornar a morir de fam des dels països en desenvolupament.

Cap de tots aquests mals té relació amb la guerra. Cap amb les decisions de sancions contra Rússia. És el discurs oficial. No n’hi ha d’altre. S’ha pactat fins i tot amb el representant de la Unió Africana, Macky Sall, president de la República del Senegal i que va participar per videoconferència a la darrera reunió dels 27. L’únic culpable de tots els mals es Putin. Les banyes de dimoni li creixen cada dia una miqueta més en el relat d’uns europeus perduts dins dels camins de fang d’una guerra que els ha deixat travats en la pròpia impotència.

El projecte creat contra les bombes com a remei col·lectiu està canviant d’essència sense temps per al debat. Un canvi impulsat per governs socialdemòcrates al nord i socialistes al sud, com el d’Espanya que just quan les enquestes diuen que les dretes democràtiques i ultres pugen en les opcions de vot, no tenen més recursos que els de sumar-se a les cançons que han fet retornar a les televisions la famosa cabra de la legió.

Comentarios
Multimedia Diari