Un quart de milió de persones es va manifestar el diumenge a Madrid en defensa de la sanitat pública. Un dret essencial que segons els convocants, sanitaris i associacions veïnals, està amenaçat per la política de la Comunitat, presidida per Díaz Ayuso. Denuncien com especialment greu «el col·lapse de l’assistència primària».
El fet és que la Comunitat de Madrid és la que dedica menys diners per pacients. Els sanitaris, que fa mesos que es mobilitzen, veuen en aquesta política un clar objectiu: afavorir el negoci de la sanitat privada. Aquest serà, sens dubte, el punt central de la campanya per les eleccions del 28-M.
Ayuso va arrasar en les passades eleccions perquè va plantejar una ‘guerra cultural’ entre esquerra i dreta. Com un pols ideològic que va deixar al marge tant el balanç de la gestió de la pandèmia com els projectes de futur. ‘Llibertat o comunisme’. Així de simple. I va guanyar «la llibertat», que es simbolitzava en prendre canyes en una terrassa després del confinament.
Ara molts madrilenys han descobert que la propaganda no ho pot tapar tot i que, al final, la realitat s’acaba imposant. Aquesta vegada en forma de llistes d’espera inacabables, centres d’assistència primària sense metges, esgotament psíquic i físic dels sanitaris, deteriorament dels grans hospitals... El 28-M, Isabel Díaz Ayuso tindrà més difícil basar la seva campanya en només un relat emocional, el del patriotisme enfront totes les amenaces que venen de fora de la comunitat. Perquè la realitat és tossuda.
Aquí també ho vam viure. Fem memòria. El novembre del 2018 esclata una protesta de la comunitat sanitària a Catalunya després de les primeres mobilitzacions contra les retallades del Govern d’Artur Mas (2010-2016). L’èxit de la vaga va ser absolut. No demanaven diners, sinó temps per atendre els pacients i més recursos per frenar les llistes d’espera. Però l’aleshores portaveu de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, ho veia de manera diferent: «Les llistes d’espera no són essencials. De vegades ens distraiem amb qüestions que no són les essencials». L’única cosa important era el Procés cap a la independència. La sanitat era una nosa. Com ara ho és pel relat de la presidenta madrilenya.
I tornem a la propaganda. Aquesta vegada a Gran Bretanya. El triomf d’aconseguir que una majoria de britànics votés per deixar la Unió Europea es basava en una xifra: «Abandonar la Unió Europea alliberaria fins a 350 milions de lliures setmanals per gastar en el National Health Service (NHS)». Era el tipus de consigna imbatible: impactant, fàcil d’entendre i seductora per a tots els votants.
Personatges com Nigel Farage o Boris Johnson van llançar mentides (són a les hemeroteques) com les que apareixien en un famós autobús vermell de dos pisos. La primera, la que acabem de citar. Era un gran engany, i quan va esclatar la pandèmia totes les fragilitats del sistema públic britànic van quedar en evidència perquè el Brexit, contràriament al que havien promès, havia debilitat encara més el NHS.
La sanitat pública és, amb l’educació i el sistema de pensions, el gran pilar de l’estat del benestar construït a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Va ser fruit de l’aliança entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, i d’un context polític en què es necessitaven contrapesos enfront de la Unió Soviètica. Però alguns partits conservadors ja no tenen aquell esperit de justícia social i consideren que la sanitat pública té un cost excessiu, que lastra la competitivitat dels països en un món global. L’alternativa, «que es curi qui pugui pagar-ho», la coneixen molt bé els que han viscut, per exemple, als Estats Units. On són incomptables les persones que perden la salut i, després tot el seu patrimoni, per intentar salvar-se.
Els moviments populistes a Europa tenen dues temptacions. O dir que la sanitat pública no és essencial, intentant satisfer a unes bases que ja tenen coberta l’assistència en l’àmbit privat (cas d’Ayuso). O, al contrari, instrumentalitzar-la pels seus interessos (Brexit). En tot cas, sempre els hi acaba sortint malament. Perquè la salut és el que més importa.
Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a
‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.
