Només ens recordem de santa Bàrbara quan trona. Ho penso sempre que entro en un centre de salut i constato el privilegiats que som de viure al primer món i disposar de la sanitat pública que tenim, sigui dit sense oblidar dèficits crònics i insuficiències històriques de la sanitat catalana, tant per als professionals com per als usuaris.
Però, si en comptes de viure en aquest bocí de món ens hagués tocat en un altre, més d’un i més de dos ja serien (seríem?) a l’altre barri. Em venia al cap tot això, la setmana passada, quan vaig entrar a l’hospital de la Rambla Vella, núm. 14, de Tarragona.
L’Hospital de sant Pau i santa Tecla, ‘la Tecla’ en el llenguatge col·loquial, en comparació amb la majoria d’altres centres sanitaris del país té un factor singular que de cap de les maneres no pot improvisar-se: la història. Efectivament, a mitjan segle XV, a la ciutat hi havia dos hospitals, un de ‘municipal’ i un altre destinat a l’estament eclesiàstic.
L’Hospital de sant Pau i santa Tecla, ‘la Tecla’, té un factor singular que de cap de les maneres no pot improvisar-se: la història
Va ser, paradoxalment, un personatge tan cruel i sanguinari com l’arquebisbe Pere d’Urrea qui, el 1464, va promoure’n la fusió i les noves dependències ja unificades van inaugurar-se el 1588, durant el mandat d’Antoni Agustí, l’arquebisbe humanista i il·lustrat.
Tants segles d’arrelament a la ciutat fan que la Tecla formi part de l’imaginari popular tarragoní de totes les generacions i, singularment, per al món casteller del qual ha esdevingut tot un referent.
El fet d’estar situada al bell mig de la ciutat i que, en un moment o altre del dia, potser hi hauràs de passar per davant, afegeix un plus de familiaritat i proximitat a aquest indret d’accés tan fàcil que pots arribar-t’hi a peu i sortir-ne també de la mateixa manera.
De fet, aquí van operar-t’hi el fill després de la caiguda d’un 4 de 8 de la Jove, aquí li van diagnosticar un càncer, com també a tu, i aquí has conegut la plenitud del goig de la vida en néixer-hi els quatre nets.
Tot d’episodis de la vida familiar han tingut la Tecla com a escenari d’anades sobtades a urgències, hospitalitzacions inesperades o visites a amics ingressats. Ara hi he tornat durant un parell de setmanes per combatre-hi l’acció agressiva d’un bacteri i hi he trobat el paisatge conegut de sempre.
Quan nosaltres no hi som, no patim cap malaltia, no hi estem ingressats, no ens recordem que la vida continua i l’hospital fa el que sempre ha fet durant segles, atenent gent, donant la benvinguda als que hi comencen la vida i el darrer adeu als que se n’acomiaden. Alegria i pena hi conviuen en la quotidianitat i pal·liar el dolor i disminuir les preocupacions dels pacients, continua sent-hi un objectiu central.
Les diferències que puguin existir desapareixen quan una veu amable et diu. «Sisplau, treguis tota la roba, i col·loquis això»
La simple visió del personal en bata blanca que t’atén aconsegueix l’efecte immediat de fer-te sentir segur, de tranquil·litzar-te per preocupants que siguin els efectes de la dolència i, d’alguna manera, de saber que estàs en bones mans, com si t’haguessin embolcallat en una mena de capa protectora invisible als ulls, però perceptible pels sentits.
Segurament, un dels paisatges més democràtics que existeixen és el format per homes i dones vestits tots iguals, sense matisos de rang. Les diferències que puguin existir a la societat desapareixen en un tres i no res quan sents que una veu amable et diu. «Sisplau, treguis tota la roba, excepte la interior, i col·loquis això».
És quan has complert la indicació que t’adones que la bata blau cel, oberta pel darrere, iguala tothom, rics i pobres, joves i grans, de dreta i d’esquerra. És aquest un bany de realisme i d’humilitat que, en un sol instant i amb el gest ancestral de despullar-te, et fa ser conscient de la pròpia fragilitat i de les limitacions de la condició humana.
Als hospitals el temps hi transcorre a un altre ritme, les hores caminen lentes i la sensació d’avorriment pot acabar amarant-ho tot. Clar que, durant el dia, entre naps i cols, et queda poc marge per al tedi, ja que l’entrada i sortida de personal és un no parar: ara el metge et posa al corrent de la situació, ara el menjar, ara les pastilles o bé la insulina si, com jo, t’has convertit recentment en diabètic.
A mitja nit, una auxiliar matalassera saluda cordialment el pacient de la Jove, mentre procura distreure’t amb la conversa mentre et mira la tensió, et comprova la saturació en sang o et pren la temperatura per veure si tens febre.
Si et toca una habitació que dona a la Rambla Vella, pots sentir-ne el brogit de la ciutat desperta, viva, en moviment, els clàxons dels cotxes de dia i crits i mitges converses a la nit i també observar un paisatge inhabitual de terrats, amb vida pròpia.
Finalment, quan et donen l’alta no esperes res més que arribar a casa, perquè com a casa res. És llavors quan t’adones del privilegi d’haver estat atès per gent experta, des del metge i les infermeres fins a la senyora que cada dia neteja l’habitació, amb ciència, humanitat i cordialitat. La Tecla és això i és d’agraïts reconèixer-ho.
