Sol rogent, pluja o vent
En totes les cultures, la llengua disposa d’una àmplia gamma de recursos, a partir de la parla popular, per a designar els fenòmens meteorològics tal i com són percebuts en un lloc concret del territori, a partir de refranys, frases fetes i mots concrets.
Els núvols, la pluja, la boira, el vent, la neu, el fred, la calor, tenen la seva pròpia descripció segons quin sigui el lloc des d’on s’observen. El mateix fenomen pot ser vist des de perspectives diferents i, doncs, expressat també de formes distintes, depenent d’on es miri. Així, entre els pescadors de la costa del Principat, s’assegura «trons a Mallorca,/ aigua a Catalunya», mentre que a Torreblanca, a la comarca valenciana de la Plana Alta, diuen «plou i fa sol,/ Nostra Senyora està a Borriol;/ plou i fa lluna, /la Mare de Déu està a Catalunya» o bé, del Penedès estant, «vent tarragoní,/bufà allà i peta aquí».
Hi ha refranys que són comuns a tota l’àrea lingüística catalana i, alhora, totalment vius i vigents, com ara «sol rogent,/ pluja o vent» quan es vol indicar que pot ploure aviat o fer ventada si el cel està envermellit, o bé el conegut «carrers mullats, / calaixos eixuts», quan la pluja actua com a fenomen dissuasiu perquè la gent no gosi sortir de casa i, per tant, no vagi a comprar a les botigues, motiu pel qual aquestes no fan «ni cinc de calaix».
Alguna cançó tradicional relacionada amb la situació meteorològica més amable continua entonant-se en l’imaginari col·lectiu i és, feliçment, repetida per la canalla: «Plou i fa sol, / les bruixes es pentinen;/ plou i fa sol, / les bruixes porten dol». Tot aquest món ha estat àmpliament tractat per especialistes, arreu dels Països Catalans, d’entre els quals destaca la figura del folklorista Joan Amades i el riquíssim repertori que recull el Diccionari Català-Valencià-Balear de mossèn A. M. Alcover i F. de B. Moll. I, en el cas del Camp de Tarragona i el Priorat, per estudiosos com Cels Gomis i Albert Manent, entre altres.
Al cel cabretes, a la terra bassetes
Així, al Camp de Tarragona, s’anomenen «cabretes» els núvols blancs, petits i rodons que en estol nombrós indiquen la probable imminència de pluja i que expliquen refranys com «quan al cel hi ha cabretes,/ a la terra hi ha pastetes», «al cel cabretes,/ a la terra bassetes» i tot de variants semblants, amb alguns matisos, a gairebé cada poble.
La boira que deixa anar gotetes molt fines i que, al final, deixa el cos tot mullat, com si hagués plogut, aquí l’anomenem expressivament «boira pixanera». I «la peluda» és la boira espessa que, situada a l’estret de la Riba o també a la serra de la Mussara, pot veure’s a bona part del Camp i de la Conca, mentre que «la terbolina» és el tel boirós que impedeix de veure el paisatge amb claredat. De Tarragona estant diem «boira a Salou,/ plourà si no plou» o bé «quan Salou porta mantell,/ no et fiïs d’ell», al·ludint al cel tapat de núvols o ben cobert de boira, a l’horitzó.
Aprofitant la terminació en «-ell», el mateix recurs és emprat al Priorat: «quan el Montsant porta capell,/ no et fiïs d’ell», on, curiosament, es fa servir una paraula desapareguda aquí com «capell», ja que diem «barret», mot, en canvi, habitual a les Balears. En aquest cas es refereix al barret de núvols damunt d’una muntanya o un altre indret els quals es coneixen com «capells». La paraula «capell», d’altra banda, apareix amb naturalitat en la cançó infantil «el meu capell té tres puntes».
Lluert ajupit, pluja de seguit
En alguns punts elevats de l’interior del Camp, com la Mussara o Escornalbou, des d’on els dies més clars pot veure’s Mallorca, s’anomenen «les mallorquines» els núvols que a l’hivern es divisen a l’horitzó, entre Tarragona i Salou, i que solen avisar de fred, pluja o vent.
I una cançoneta fa: «Arc de sant Martí al dematí,/ la pluja ja és aquí;/ arc de sant Martí a la tarda,/ la pluja ja és passada», coincident amb el refrany valencià «Arc de sant Martí, la pluja està ací;/ i de vesprada, la pluja és passada» i altres dites funcionen com a senyals locals de pronòstic de pluja, com és el cas de «lo llevant,/ porta l’aigua al davant», «llamp a llevant,/vent a ponent» o bé «lluert ajupit,/ pluja de seguit», ja que en alguns punts de la regió del Camp se’n diu «lluert» de l’animaló que en altres llocs anomenen llangardaix o sargantana.
I al Priorat, «la Martorella» són els núvols i boires instal·lats al damunt del Montsant que acompanyen el fred i el mal temps: «Si ve de la Morera/ o bé d’Escaladei la Martorella,/ no et fiïs d’ella».
Els núvols, d’altra banda, donen molt de joc en el repertori popular de frases fetes, ja que diem que algú «està (o viu) als núvols» quan està apartat de la realitat, que una cosa «cau dels núvols» quan arriba de manera sobtada, que posem algú «pels núvols» quan ens desfem en elogis cap a ell, o bé que una cosa «està pels núvols» quan té un preu exageradament car.
Santa Tecla, la tronera
El calendari de la pluja pot anar per mesos i, d’aquesta manera, febrer era mes de pluja i d’aquí ve «qui sembra al febrer/ collita té», «a l’abril/ cada gota en val mil», «al maig / cada dia un raig» o bé, en referència al 13 de maig, «per sant Pere Regalat,/ tot eixut o tot mullat», que, en altres llocs, esdevé «si plou per sant Pere Regalat, que plou quaranta dies és provat».
Una altra dita, recollint la tradició històrica de grans aiguats el 23 de setembre, parla de «santa Tecla la tronera» ja que ben sovint, com sabem bé els castellers, els xàfecs, llamps i trons produïts en aquesta diada de festa major aigualeixen l’exhibició castellera i la fan impossible.
L’aiguat de santa Tecla més tràgic va tenir lloc el 1874 quan el desbordament de rius i rieres al Camp de Tarragona, el Priorat, la Conca, les Garrigues i l’Urgell va provocar gairebé 600 morts i l’ensorrament de centenars d’edificis. L’avís de pedregada es produeix amb els «núvols d’Alcover» i, possiblement, aquest sigui l’origen de la coneguda dita pejorativa sobre aquesta vila i no pas els seus habitants: «D’Alcover res de bo en ve/ i si res de bo hi va/, no el deixen tornar».
Quan, inesperadament, es forma una tempesta, podem parlar de «gropada», o «cap de grop» i dels núvols dels mesos menys càlids hi ha qui en diu «manxes de vent», d’on prové la dita «manxes a ponent, prepara’t per al vent».
Hi ha moltes expressions d’àmbit general sobre el vent que són útils per a la quotidianitat, com ara «com més mar/ més vela», quan cal adaptar-se a les circumstàncies de cada moment, «tomba vent/, tomba vela» es diu de qui canvia de camisa amb facilitat segons els seus interessos, i «bon vent i barca nova» quan reaccionem davant d’algú o d’alguna cosa que s’acaba o que se’n va per sempre, però que no ens sap gens de greu que ho faci, per exemple algun partit que desapareix i que ha fet més mal que bé. I quan algú ha sentit tocar campanes sobre algun tema o persona i parla només de referències, però sense gaires coneixements sobre la matèria, se li pot dir que «sent el vent i no sap de quin torrent».
Aquí al Camp, davant d’una ventada forta pot exclamar-se : «com bufa en Jaumet» a qui també s’anomena «el Joanet de Cabra». El març tothom sap que acostuma ser un mes ventós: «març, marçot,/ mata la vella a la vora del foc/ i a la jove si pot».
Santa Bàrbara, no ens deixeu
El calendari de la temperatura i la llum, ara ja força desmanegat pel canvi climàtic, assegurava que «pels reis/ lo temps creix/ i el fred neix», «per l’Ascensió, cortines al balcó», ja que generalment aquesta celebració cau en maig i ja caloreja, «estiu calorós,/ hivern rigorós», «pel juliol, ni dona ni caragol», tot i que sempre hi ha qui ho rebat amb arguments de pes, com «caragol i dona,/ tot l’any és bona», el tradicional i ara incomprensible amb l’hora oficial «a l’agost,/ a les set ja és fosc» i «per l’agost,/ ni dona ni most», que ja arriba precedit pel mateix tema al juliol.
Un altre d’aquelles dites que si no l’encerto, l’endevino, també d’aquí, fa «de Tots Sants a sant Andreu, /vent o pluja, o fred o neu», és a dir, al llarg de tot el novembre, des del primer dia del mes fins al darrer pot passar de tot. I la invocació popular contra els llamps i el mal temps, en general, comença dient «sant Marc, santa Creu,/ santa Bàrbara, no ens deixeu», tot i que és bo de recordar que hi ha qui «només se’n recorda de santa Bàrbara, quan trona», és a dir, que tan sols es recorda d’algú quan el necessita o quan hi ha de recórrer, de pressa i corrents, en el darrer moment. Aquesta màrtir cristiana del segle III és la venerada, històricament, contra les adversitats climàtiques ja que, el moment del seu martiri coincidí amb una tempesta enorme i un llamp en matà el botxí, el seu propi pare.
Un cel apedaçat que punta d’agulla no hi ha tocat
Hi ha, d’altra banda, jocs lingüístics relacionats amb la climatologia mitjançant instruments com les endevinalles, cada vegada més poc recordades, o els embarbussaments. És el cas de la coneguda «un cel apedaçat/ que punta d’agulla no hi ha tocat» parlant del cel amb núvols, que a l’Alguer, la ciutat de Sardenya tan lligada a Tarragona, converteixen en «jo tenc una fressada (flassada)/ i és tota perassada (apedaçada)», amb la seva pronúncia singular, però indicant el mateix.
La pluja és la resposta a la pregunta «què és allò que espanta tant/ que en fuig tothom a l’instant?», mentre que la neu és la solució a l’interrogant que tradicionalment es plantejava a la canalla: «què és una cosa/ que pertot arreu se posa/ i a la mar no gosa?». Finalment, és de coneixement general aquest embarbussament, aquesta frase que fa de mal pronunciar i que se sol proposar com un joc per a petits i grans: «Plou poc, però, pel poc que plou, plou prou». Afirmació que, lamentablement, amb la sequera que patim ara mateix, ningú ja no pot considerar satisfactòria...
