'El Fortuny és una icona de Reus'

Josep Maria Fargas (Reus 1935) va estar vinculat al món del teatre des de ben petit. Amb 10 anys ja formava part del Centre Catòlic, entitat que l’any 1961 va canviar el nom per l’actual de Bravium Teatre, on cada divendres participava en una comèdia. Va tenir una empresa d’exportacions i també va regentar la botiga Moneders Forn de la plaça del Mercadal. Va ser gerent del Teatre Fortuny entre els anys 1988 i 2004.

- Què ha suposat el reconeixement que ha rebut recentment del Premi de Dansa Roseta Mauri?

- El Premi de Dansa Roseta Mauri va ser una iniciativa del Consorci del Teatre Fortuny. Una vegada que teníem establerta una programació estable, amb uns 8 o 10 espectacles a l’any, volíem alguna cosa més. Per això vam començar a muntar exposicions de vestits, xerrades, debats i activitats complementàries al teatre. Va ser llavors quan vam proposar crear el Premi Internacional de Dansa Roseta Mauri. M’ha fet molta il·lusió el reconeixement que m’han fet però sobretot perquè –molts anys després– el premi continua viu.

- Qui el va escollir o proposar per ser gerent del Teatre Fortuny?

- Va ser el 1985, tres anys abans d’inaugurar-se la reforma del Teatre Fortuny, quan em va cridar el vicepresident del consorci i president de la Diputació de Tarragona, Josep Mariné, i em va dir que havia pensat en mi per dirigir el teatre. El primer que li vaig dir és que jo no entenia d’obres, perquè el teatre estava en plena reforma. Per això li vaig contestar que quan estiguessin acabades les obres ja en parlaríem. I així, tres anys després, el 1988, vaig accedir a dirigir el teatre.

- Llavors va ser tot un repte agafar les regnes del Fortuny per ressuscitar-lo no?

- Sí, però en certa manera ja estava acostumat. Quan feia teatre aficionat estava acostumat que ens ho havíem de fer tot, fins i tot llogar les companyies. Per això tenia molts contactes. La gran dificultat del Fortuny estava en la infraestructura, ja que s’havia de fer tot de nou. Però engegar la programació no va ser difícil perquè coneixia moltes companyies.

- Un avantatge no?

- Doncs sí. Com a anècdota explicaré que els primers dies d’estar al capdavant del Teatre Fortuny sempre estava pendent de quantes entrades s’havien venut. Però no feia falta perquè al darrere hi havia una massa social de 1.200 persones.

- Quan vostè agafa la gerència del Fortuny, tenia Reus bona fama dins del circuit teatral català i estatal?

-I tant. Era una fama i un nom que ja venia d’anys enrere, quan molts empresaris de companyies teatrals portaven les obres a Madrid i Barcelona i, entremig, aprofitaven per portar-les un parell de dies a Reus, que tenia un nom i una força teatral molt forta.

- De què s’enorgulleix més de la seva etapa com a gerent del Teatre Fortuny?

- Estic molt content que, tot i el pas dels anys, el Teatre Fortuny continua igual.

- I els moments més complicats?

- No en recordo cap en especial. Hi havia molta confiança amb el consorci que es va muntar, tot i que era polític. També és cert que jo tenia una mena de carta blanca, amb una condició: que els números sortissin. I aquest és un aspecte que em vaig prendre molt seriosament, potser massa. Teníem un pressupost, on sabia que hi havia una aportació de les tres institucions (Generalitat, Ajuntament i Diputació) i a més havia de fer taquilla.

- Quines diferències troba entre el teatre que es fa avui en dia i el que es feia quan vostè va entrar com gerent del Fortuny?

- Crec que la diferència principal està en els textos. Ara, en comptes d’autors teatrals hi ha guionistes, que agafen un tema o una obra clàssica i la vesteixen. Fa anys teníem autèntiques obres de teatre de grans dramaturgs.

- Alguna anècdota que recordi després de tants anys al capdavant del Fortuny?

- En recordo una que em va passar amb l’actor José María Rodero. Tot i que em van dir que era una persona una mica especial, vam valorar que vingués a Reus a representar una obra. Després de la primera de quatre representacions que havia de fer al Fortuny, es va queixar d’aspectes tècnics com la il·luminació. Així que la segona representació, que havia de començar a les set, a quarts de vuit encara no havia començat perquè Rodero no volia sortir a l’escenari.

- Van acabar malament doncs?

- No. Temps després va demanar poder tornar a Reus representar Calígula, la seva obra preferida. Era estiu i el teatre estava tancat, així que vaig pensar muntar un escenari a la plaça del Castell. Al final va ser un èxit i vam aprofitar l’escenari per acollir, a més del Calígula, a Dagoll Dagom amb La nit de Sant Joan i al Teatre Lliure, amb la Rosa Maria Sardà. El millor de tot és que José María Rodero, quan va arribar el moment de passar comptes del que havíem de pagar-li, em va dir: «160 pesetas del pan y el vino que he gastado en la obra». No ens va cobrar res.

- Què ha significat el Teatre Fortuny per la ciutat?

- El Teatre Fortuny és una icona de Reus. Hem de pensar el mèrit que va tenir fer aquest teatre l’any 1882, quan la ciutat tenia 20.000 habitants.

- Tenim prou potencial per tenir dos teatres, com són el Fortuny i el Bartrina?

- Sí, perquè es complementen molt bé. Sense oblidar també l’activitat d’altres com el Bravium, amb gent jove que vol defensar els seus projectes.

- Què representa per la ciutat ostentar la capitalitat cultural catalana enguany?

- Sempre ho ha estat. Quin dia, a Reus, no pots anar a escoltar una conferència, veure una exposició, anar al teatre o escoltar un concert? Aquestes distincions estan bé, però Reus sempre ha estat la capital cultural catalana.