I Vox habitarà entre nosaltres

Al barri Fortuny, una pancarta amb un versicle de l’Evangeli de Sant Mateu presideix la façana de l’església de Sant Bernat Calvó: «Era foraster i em vau acollir». Una proclama que imposa i reconforta, especialment enmig d’un barri nascut als anys 50 per acollir la immigració majoritàriament de procedència andalusa i que avui continua allotjant molta població nouvinguda, sobretot magrebina. El paisatge urbà dels voltants podria il·lustrar qualsevol dels molts reportatges que aquests dies expliquen la irrupció electoral de l’extrema dreta a Andalusia, vinculant-la amb la immigració. 

Veurem algun regidor de Vox a l’Ajuntament de Reus d’aquí a sis mesos? És probable, perquè el caldo de cultiu existeix des de fa anys. A les eleccions municipals de 2011, la candidatura  xenòfoba de Plataforma per Catalunya (PxC) ja va obtenir 1.830 vots (el 4,85% dels emesos) i es va quedar a un grapat de paperetes d’obtenir escó, tot i que el 2015 la descomposició del partit el va portar a recular fins a l’1,35%. I si, com diuen els analistes, l’altre viver de Vox és el nacionalisme espanyol exacerbat pel procés, que fins ara cohabitava al PP o Ciutadans, cal recordar que aquests dos partits van obtenir el 37% dels vots a Reus a les eleccions catalanes de 2017, que són molts. 

Aquest escenari queda ben palès examinant el comportament electoral dels barris on ambdós fenòmens tenen més reflex a les urnes. Al col·legi electoral del Pavelló Olímpic –que aplega el barri Fortuny i els barris veïns–, per exemple, PxC va aconseguir un 6,3% de vot a les municipals de 2011, tot i que a les de 2015, la davallada general el va fer recular a l’1,7%. I a les darreres eleccions catalanes, Cs i el PP van sumar-hi el 51% dels sufragis, el suport més alt obtingut a la ciutat. 

En aquelles municipals de 2011, el millor resultat de PxC va ser al col·legi Ciutat de Reus, amb el 7,1% dels vots. Vuit anys després, el barri Gaudí continua sent un mosaic multiètnic. Al bell mig dels blocs Bofill, una vella botiga d’«ultramarinos» que anunciava «productos de Catalunya, Andalucía, etc.»... roman tancada, mentre no gaire lluny, una bandera espanyola penja d’un balcó damunt d’un minimarket de nom àrab. Dues imatges que resulten tota una metàfora sociopolítica.

El segon millor resultat de PxC (6,5%) es va registrar al Rubió i Ors, on voten els barris de l’est de la Riera Miró. Allà, a la gran plaça adjacent al carrer Muralla, deambulen grups de dones i homes separats per sexes i orígens, mentre les banderes espanyoles dominen als balcons, sovint al costat d’una catalana. Al carrer de Sant Roc, antic epicentre del barri, no queda cap botiga i els dos únics locals oberts són el d’Alcohòlics Anònims i un d’ajut espiritual.

A Sant Josep Obrer, en canvi, no oneja quasi cap bandera, tot i ser un gran feu de l’unionisme, on Cs i PP van tenir el 50% dels vots a les eleccions de 2017. És un barri sorgit de la immigració que arribava a Reus als anys 60 i que ha seguit acollint les noves onades migratòries, sobretot als blocs de Mas Pellicer. Aquí és on més va resistir PxC a les darreres municipals, malgrat quedar reduïda al 2,6%. Tot plegat, gèrmens propicis per al creixement de l’extrema dreta, nodrida per l’odi del penúltim contra l’últim, l’espanyolisme  radical, els estralls de la crisi i el desencant amb l’esquerra. Veurem si es confirma l’equació.

A Reus, un dels espais on la multiculturalitat es fa més visible és l’entorn de la Pastoreta. Les pautes registrades al seu col·legi electoral, el Teresa Miquel, són similars a les anteriors, però menys accentuades.  

Si a tot això hi afegim que els competidors naturals de Vox no disposen d’una implantació àmplia ni un lideratge carismàtic a la ciutat, tot i els excel·lents resultats de Cs a les darreres convocatòries electorals i l’aguant històric del PP, la fuita de vots a una opció d’ultradreta i en auge estarà servida.

La fi d’un model
L’Hospital: ni van saber i ni van voler

Aquesta setmana s’ha confirmat que la Generalitat passarà a gestionar directament l’Hospital de Sant Joan i que l’Ajuntament renuncia a tenir-hi cap presència efectiva. Després d’uns anys on l’única esperança dels responsables municipals era que el CatSalut se’n fes càrrec, finalment han acabat regalant-li fins i tot les claus. Malgrat que el traspàs no es farà efectiu fins a finals de 2019 i d’aquí fins aleshores  políticament pot passar qualsevol cosa, és evident que l’acord segella l’acabament d’una època en la sanitat pública reusenca i de tot el sud de Catalunya.
Aquest model a punt d’enterrar ha permès que Reus pugui disposar d’un nou hospital, modern i adaptat a les seves necessitats, en lloc de seguir apanyant-se amb les ampliacions i reformes d’un edifici del segle XVII. Sensela puixança i el poder de decisió que proporcionaven la Societat Anònima Municipal Hospital de Sant Joan i el grup Sagessa, avui Reus no tindria el nou hospital. Curiosament, la gran fita del model ha estat el germen de la seva destrucció.
Era molt difícil que la gestió  en mans municipals d’una gran xarxa sanitària pogués suportar un gran escàndol de presumpta corrupció, les retallades més dràstiques que hom recorda en matèria de salut i un dèficit creixent a les costelles de l’Ajuntament d’una ciutat mitjana. Però la història no s’explica només per la situació que ha precipitat el desenllaç final.
L’alcalde Pellicer va heretar un grup d’empreses municipals de salut amb un deute gegantí i greus problemes de viabilitat. Si ja no creia en el model ni es fiava dels seus gestors, tot el que va venir després va desbordar el seu govern: l’impacte del cas Innova, els problemes de finançament, les retallades a la sanitat pública, les protestes i reivindicacions laborals, el serial amb els directors generals... Solució: resoldre el problema traient-se’l de damunt, i això ha inclòs tant el dèficit com la gestió.