«El temps és un tresor i no som eterns. El fet d’haver-nos pogut retrobar amb els companys de la promoció del 1974 de l’escola La Salle de Reus, 50 anys després, ha estat molt especial, ens ha fet venir a tots molts records. Vam fer una altra trobada en celebrar els 25, però aquesta darrera ha estat d’allò més emotiva», explica Tomàs Carbonell, exalumne de l’escola i uns dels integrants del comitè organitzador de la trobada d’antics alumnes.
L’organització de la iniciativa s’ha fet a consciència, en equip, i els implicats han invertit un parell d’anys aproximadament. En Miquel Domingo, un altre exalumne, en dona fe: «I tota aquesta aventura ha anat acompanyada dels dibuixos (amb història inclosa) de l’artista Jordi Romero, basats en la tuna del 74, la qual va tenir com a figura principal el personatge de dibuixos Snoopy. Ha acabat sent la nostra imatge identificativa, per dir-ho així». De fet, es fan dir la promoció ‘Snoopy74’.
Joan de Dalmau, també de la promoció, al seu torn, diu que «he viscut gairebé 50 anys fora de Reus i no em comunicava amb molts dels companys des de feia temps. Em va agradar veure’ls. Sabíem qui vindria, però les cares havien canviat. Al principi, semblàvem desconeguts, però en preguntar el nom, tornava aquella connexió del passat, i ens abraçàvem».
De Dalmau també esmenta el company de promoció Josep Maria Vallverdú, qui va elaborar un escrit que va adreçar al grup d’exalumnes i que aborda les primeres impressions en retrobar-se amb els companys després de tants anys. Aquest és un fragment: «Malgrat que l’hora del programa marca l’inici a les 10 h, l’Snoopy comunicador recull els dos lesionats amb temps de sobra i la porta de La Salle encara està tancada. Sobre la vorera deixem el cotxe i comencen a arribar snoopies, uns més reconeixibles que altres».
Valors i educació
De Dalmau troba, d’altra banda, que si la promoció té factors comuns aquests són els valors i l’educació. Retrobar-se ha fet inevitable analitzar la societat 50 anys enrere i l’actual. «Tornar a les aules de l’escola, moltes tan ben conservades, ens ha fet reflexionar com era l’educació abans. Recordo que fèiem molta pinya perquè els professors tenien altres formes de fer, més autoritàries. Qüestions com aquesta ens unien. Val a dir que, a classe, no es parlava el català i jo, que a casa no el feia anar, el vaig acabar aprenent al pati», afirma.
La llengua és un tema del qual en parla també Carbonell: «Si tirem la vista enrere, veiem una evolució social molt forta. Eren altres temps, i ja no eren tan sols els professors –els hermanos–, l’autoritat era també la família; i, quant al català, molts recordem un professor, molt valent, que, tot i ser poc temps a l’escola, ens va fer escoltar per primer cop cançons en català. Diguem no, de Raimon, per exemple». Com a generació, afegeix Carbonell, «potser no vam encapçalar la revolució més forta, perquè llavors el règim franquista agonitzava, però sí que som els joves que la vam digerir». Descriu la seva promoció com a «resistent, vam normalitzar el fet de passar a ser ‘democràtics’, que no era poca cosa, i vivíem, diria, un catalanisme natural». La generació d’avui «és més resilient. Hi ha moltes paraules noves ara; abans tampoc es parlava de feminisme».
Amb això últim coincideix Domingo, qui intervé sobre l’educació d’abans que «era una d’una altra mena, tenia les seves coses bones, però no podies contradir el professor. Teníem assignatures de les quals avui els joves se sorprendrien, relacionades amb l’enfortiment de l’esperit nacional, la conducta i la urbanitat, i ens les impartien professors amb maneres qüestionables». De Dalmau assenyala que «potser avui s’aprèn més per projectes, tot és més transversal, que no pas abans. A mi, en el seu dia, em van ajudar molt les classes de teatre, per la timidesa, i les de francès, per al meu futur».
