Pregó Setmana Santa de Tarragona 2011

 

    Excel·lentissim senyor alcalde Josep Félix Ballesteros, senyor Arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, president de l’Agrupació de Associacions de Setmana Santa, Joaquim Julià, regidores, regidors, senyores, senyors, amigues i amics.

 

   Confés que tinc un fort lligam amb la Setmana Santa de Tarragona i que me adobat després d’haver presentat ja tres ‘Visions’,  dos llibres de l’Agrupació d’Associacions, nou opuscles de distintes confraries de la ciutat, el guió i la locució del primer Vídeo de la Setmana Santa i retransmès per Ràdio Tarragona en dotze ocasions la processó del Sant Enterrament.

 

   Es per a mi tot un orgull aquest Diumenge de Rams haver estat escollit per portar a terme el Pregó de la Setmana Santa. Gràcies a l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa per regalar-me la oportunitat única per un tarragoní apassionat de la Setmana Santa. Procuraré no decebre.

 

              (Pausa)

 

    Quan desperta la primavera amb els ametllers en flor, la ciutat contempla amb joia com la Setmana Santa germina obrint els pètals humits com una rosa i ens envaeix amb el seu encisador aroma. Els fanals es converteixen en sentinelles de ferro que guaiten la desfilada de dolor mentre tota la resplendor daurada de la Mediterrània s’esmuny sobre el blau lluminós i s’esmorteix per cobrir amb el mantell de la foscor sòbria, turgent i recollidora el caminar lent de la Processó del Sant Enterrament pedra angular de les estacions de la passió.

 

    Passeig ensibornador al cau de la perenne història, acaronant els vells carreus que han sobreviscut en pedrenca solitud durant els mil·lennis passats. Recorregut colpidor el capvespre del Divendres Sant, net de tèrbols crits baladrers, intens com el colpejar sec de les llances amb la punxa d’argent i el serrell vermell dels armats de la Sang, cuirasses lluentes emmirallant el firmament amb les àligues captives i orfes del vol dins la gàbia de llautó rovellat.

 

    Alba sense arcàngels, sense rossinyols i caderneres, sols amb la rosada, alba de vitralls trencats i boira ofegant, entre els murs del somni i el carreró tortuós que es bransoleja amb els cants gregorians. Pedres del passat que ens ofereixen com un cadafal del esdevenidor la cançó del comiat que executa el violoncel de la vida amb l’afilat arquet de la mort. Crepuscle tenyit d’absència, espurna esmolada i ardent que ens crema el paladar i ens asseca la gola.

 

   La vida no És un turment que embolcalli la felicitat, la vida no És un parany que empresoni el somriure, la vida no És una ferida que deixi nafres, la vida És batec de cor, dolç petó de llavis molsuts, mirada d’enyorança d’ulls enamorats, mans de tendres amanyacs de vellut seductor.

 

 

   La ciutat l’envolta el silenci, un silenci escruixidor que envernissa les teulades del barri jueu, un silenci de llàgrimes de cera en èxode cap a l’asfalt, un silenci de vesta de vellutat i cucurulla de seda, de rampells de dolor empastifats d’esperança, de batzoles que xisclen, d’atxes i brandons que parpellegen teixint un tel de foc que s’esmicola per les cantonades, de creus en patibulari zumzeig i de roses amb espines que vessen sang i que es claven en els cors mes brunyits.

 

   Silenci transformat en melodia emmordassada sorgida d’un pentagrama en blanc interpretada amb instruments invisibles, on tan sols s’escolta l’harmonia de l’aire, l’ardor que tremola pels terrats, les galernes de flames que encenen l’esglai de la nit, i en l’espiral de la madures callaran amb el darrer crit, mentre el vaixell d’ivori dels desitjos esporcellats solcarà amb la gebrada del port amagat, com el vol soberg de les gavines per descobrir nous passatges ignots i tenyits de temença.

 

   Voldria que els mots agafessin vida per escriure en les pagines nues del llibre del vent la història feta a glopades d’amor, per aspergir per l’horitzó el missatge fraternal de l’estimació compartida, a través de les escletxes de llum eterna que penetren en el nostre pensament. Caminant per viarons inoblidables que no tornarem a trepitjar amb les petjades passades esquivant qualsevol aguait.

 

    M’agradaria donar-li veu al cor, tenyir de color les paraules i posar-li imatge a les sensacions, per cantar, amb la frescor de la matinada, amb la senzillesa del vol de les orenetes, enlluernat amb la claror mediterrània i amb la fragilitat en que s’esfulla una flor, les virtuts de la nostre Setmana Santa que s’emmiralla en l’espill de la primavera recent encetada.

 

    La vida és un instant, un moment, un glop, un crit,// un petó, una llàgrima, un sospir, una mirada, un esglai, una carícia, un silenci, un record,// un retret, un compromís, un pensament, un consell, un plor, una rialla,// un t’estimo, un perdó, un adéu, un mai més, però el present s’escapoleix emmascarat de pretèrit robant-nos el futur. El avui no existeix per que demà es ahir.

  

   El capvespre del divendres la ciutat es transforma en un claustre de quietud, en un rafal de misteri ferit, en un altar de sentiment immutable, de il·lusió pansida. El mestral tossut i rebel, golafreja i acarona els rostres més imberbes, mentre les branques del arbres grinyolen guarnides amb els ocells atemorits que contemplen la tristor de la vesprada. Camí de la creu, camí de soledat, camí que s’enfila i baixa, camí de sang, deliri i angoixa. Camí d’esperança, d’ofrena i de redempció.

 

 Itinerari aferrissat, reincident, colpidor, que es gronxa i serpenteja pels estrets carrers i places del Casc Antic. Sentim el xoc sec de les llances dels armats de la Legió Quinta Gèmina, en el terra empolsegat amb la figura escruixent del Capità Manaies.

 

   Camí entapissat de silencis i malenconia, trencats només pel xiulet harmoniós del ventijol en creuar per les travesseres. Selene platejada, amagada rere els llençols de cotó fluix blanc, regira el tel blau d’un cel orfe d’estels, treu el seu cap d’argent i plora sorrudes llàgrimes de cristall tallat esmunyint-se per l’horitzó nu només amb els regalims d’or desmaiats sobre els pitets amb exòtiques maragdes.

 

   Ho fa en silenci, en un silenci sepulcral que envernissa els racons gasius i foscos; un silenci de cintes de cera que ensetinen les llambordes centenàries dibuixant una catifa de granit; un silenci de vestes i caperulles, de ciris i brandons flamejant, de creus de fusta de noguer negra en macabre moviment com una dansa sinistre; un silenci només trencat per l’alè de l’esforç dels portants dels misteris que es balancegen amb la cadència dels tocs de timbal i el so ensordidor de les cornetes.

 

    El llim d’aquesta terra amarada de plors desarrela els records i lliga les esperances amb nusos de foc que ens cremen l’estomac. De les clepsidres han fugit els grans d’arena per retornar a la platja solitària, els sudaris han engroguit i de la corona d’espines han brollat tres poncelles de pètals roigs. 

 

 

   Un rampell sobtat d’angúnia ens fibla el pit, ens pessiga les galtes, ens humiteja la parpella i quiets al raser del gregal podem ensumar la nostre Processó ancestral, amb l’olor a lliris, gladiols, magnòlies, geranis, pensaments, clavells, roses, lligaboscs, tarongines, llessamins i assutzenes, que vesteixen un rerefons cromàtic i embafen amb un aroma marejant la nit d’un divendres de tropell.

 

    Envoltats de silenci ens bevem amb amargor les nostres processons i els via crucis en una catarsi intima com si fossin el líquid sagrat d'un calze banyat en or i safirs capaç d’adormir-nos eternament amb l’embriagador plaer de l’esperit. Un passeig de paraules emmordassades que atalaien ventades de misteri. Tremola la nit empresonada en els barrots esbossats per la llum drindinejant de les atxes i brandons de les fileres infinites de congregants.

 

   Brolla un sospir tendre dins el pit enamorat i llisca assuaujat pels penya-segats fins que somort en el mirall blau esquitxat de nacre, al costat d’un crespinell blanc besant l’arena auria i neta d’una platjola imaginaria.

      

   La nit s’agemoleix, dissolta en claror i llença l'últim espetec, però mai recula. La seva soledat és infinita, com l’ombra damunt l’ombra, com els grans de sorra del desert llunyà, com els esquitxos de porcellana de l’escuma del mar furient, com el ruixim de la matinada que banya l’albada i prepara la sortida puntual de l’aurora.

 

    Tot tan distant i tant proper, tant present i tan oblidat, tant ardent i tant gèlid. ¡Però nosaltres, insignificants mortals, no ens aturem en el decés, ens obrim a la vida, per que caminem pel laberint de la fe cercant la sortida i ens submergim en l’èxtasi etern del goig envernissat de dolor.

 

   Una processó que ensenya tot un ventall cromàtic, el vermell rogent de la sang vessada, el blau difús de cel obert, el gris esmorteït de cendra de culpa, el blanc immaculat d’innocència sense desfullar, el morat mesquí de penitència incompleta, el negra del trànsit cap a l’exili de la mort, del dolor empassat, de les tenebres, de l’angoixa de la fosca eternitat.    

 

   La Setmana Santa de Tarragona la descobrim d’infants com un tresor enterrat a la memòria; com un baix relleu que es va esculpint dins el nostre cor amb el cisell amorosit dels records, s’incrusta en la nostre existència a la vegada que ens embriaga i ens deixem emportar per la seva sinergia.

 

                 (Pausa)

 

   Una nit ja fa un grapat d’anys, visqué un inquietant somni: vaig somiar que era espectador de les darreres vint-i-quatre hores de la passió de Crist, però amb la peculiaritat de que l’escenari escollit era la nostre ciutat.

 

   Tal vegada per la influència de viure intensament any darrera any la processó del Sant Enterrament va fer que el subconscient situes l’acció del capvespre del dijous i la matinada del divendres als carrers i places d’ací amb una anacrònica barreja temporal.

 

    La Tarraco del meu somni, era un poble murri, apagat, assossegat, amb unes fortes olors que treien el cap al passar pels carrers, en especial per les cruïlles del carrer Major on hi tenien el seu cau els ferrers, els cuiraters i els fusters; o a la cantonada del carrer de la Nau on es servia vi en una taberna, i més amunt en una guingueta es rostia un xai amb les brases d’uns ceps d’unes vinyes de La Canonja.

 

    En uns baixos del carrer Enrajolat es feia bullir l’olla, i a la barana del balcó s’assecaven les pells d’un cabrit degollat la nit abans per celebrar la Pasqua. Al passar per davant d’una església amb la porta mig oberta, al carrer de Sant Llorenç, s’ensumava la forta olor d’encens barrejat amb l’oli de les llànties i de ciris cremats. Al carrer Vilarromá es descarregaven unes àmfores amb perfum d’orient, i a la llunyania es sentia el batec cadenciós del badall d’una campana, potser la Capona.

 

    A la plaça del Fòrum veia les pilums (llances curtes), d’una Centúria romana que descansava en l’edifici del Mercat Vell, mentre els estendards onejaven espitjats pel llevant que bufava amb suavitat, els scutums daurats descansaven sobre el terra de marbre i alguns legionaris s’havien descalçat les seves sandàlies.

 

   Venien del carrer de la Destral de sufocar una revolta d’un grup de zelotes contraris del governador romà. Al portal de la Casa Canals uns mercaders enrotllaven unes catifes perses, al fons es podien sentir els gemecs d’un grup de leprosos hostes de l’antiga Beneficència. De sota del Circ, de tant en tant, es podia oir el renillar dels cavalls que esperaven les curses de quàdrigues del diumenge al migdia.

 

  Aquest era el perfil de la Tarragona que anava somniant: carros amb rodes de fusta tirats per bous, rucs i mules carregats de peces de terrissa i àmfores, amb parades de fruites al carrer de la Peixateria; amb gallines, conills i pollets engabiats als patis de les cases del carrer Misser Noguès i un grup de captaires que s’amagaven en la foscor del Trinquet Vell.

      

   De repent com en un ‘travelling’ –els somnis son una pel·lícula que dirigim del nostre pensament dormit- amb portava a la nit de dijous il·luminada per les estrelles escampades pel blau del firmament i la lluna plena que tafanejava des de l’horitzó. Jesús i els seus apòstols havien sopat a les Voltes del Pallol, a la sala gran suportada per les arcades de mitja punta, en una llarga taula de fusta de roure. Era la viva imatge del ‘Sant Sopar’ del Gremi dels Marejants.

 

   Als laterals unes torxes d’alzina banyades amb brea feien llum i donaven escalfor. A les gerres encara hi quedaven uns tragus de vi, d’aquest vi negre i amb cos del Priorat. A terra algun rosegó de pa d’àzim sucat en salsa de romesco i els ossos de les costelles de xai.

 

    Joan, Santiago i Pere obriren amb dificultat la pesada porta de fusta i un a un, els deixebles sortiren cap el portal del Roser, deixant les muralles a la seva dreta. Un grupet de forasters recolzats amb els gaiats pujaven pel carrer de la Guitarra; tres fariseus amb les túniques fosques buscaven el carrer del Compte per anar a dormir en un paller i una parella de saduceus carregaven unes pells que havien de deixar a un portal del carrer Cavallers.

 

    Acompanyats per la serenor de la nit, el grup va travessar el Camp de Mart erm, l’aqüeducte de la mina de l’Arquebisbe amb el soroll de l’aigua brollant, i van marxar camp a través, caminant entre oliveres, romaní,  ginesta i galcerans; Mateu, Felip i Simó, van arrencar uns brots de farigola, i li varen donar a Jesús. Les sandàlies trepitjaven pel camí retallat que dibuixava el reflex de la lluna, i per fi arribaren a la muntanya de l’Oliva, acompanyats per una agradable brisa.

 

    Els deixebles es van dividir, un grupet encapçalat per Tomás i Judas Tadeu van anar a la part est, sota d’un pinar des de on es divisava la muntanya del Llorito i van jeure per pair el sopar abrigats amb unes mantes que portaven lligades a la cintura. D’altres dirigits per Bartolomé van seguir caminant i es van aturar sota un bancal, agafaren uns raïms de moscatell d’una vinya propera i els repartiren callats. Veia en aquell grup les figures esculpides per Claudi Rius del pas ‘Vetlleu i Pregueu’ de la Salle.

 

    Al costat del baluard que servir per la de defensa del setge del francès, Jesús agenollat patia el trànsit de la passió sota d’una olivera florida. Els regalims de suor descendien pel front fins escampar-se per la galta i el coll, perfilant el moment que reviu el pas de Messeguer dels Alumnes lassal·lians.

 

    El silenci de la nit deixava escoltar el rajolí d’aigua que queia de la Font de l’Oliva i el cant d’un grill avorrit, només es va trencar amb l’arribada d’un escamot de soldats romans amb la llança llarga i l’escut, comandats per un centurió d’aspecte ferotge i mirada cruel, que s’havien concentrat als ‘Quatre Garrofers’, i guiats per Judes Iscariot’ varen pujar pel nord est de la muntanya per arribar per sorpresa. Amb va venir a la memòria el preciós misteri de Soteras, ‘La pressa de Jesús’ que porten a coll els Pescadors.

 

    Tot succeir molt de presa. Els soldats, van desembeinar les espases com espills afilats i varen prendre Jesús, des de d’alt del turó i d’esquena al llençol de muralles sobresortia emmirallada per la lluna la Torre de l’Arquebisbe mut testimoni d’aquesta escena de la passió.

 

    Baixaren cap el Pretori, amb rapides, Jesús, amb la túnica de lli blanca portava les mans lligades amb una corda a l’esquena. Havien rodejat les muralles per entrar pel portal de Sant Antoni, mirant a l’esquerra es podia veure una galera romana ancorada a la platja del Miracle que transportava una dotzena de felins per un espectacle a l’Amfiteatre.

 

   Continuaren pel carrer de Granada i Portella per arribar a la plaça del Rei fosca i buida, on es van aturar. Es toparen amb uns sacerdots que sortien del carrer Santa Anna per dirigir-se a l’Església de Natzaret que era una Sinagoga, i amb dos recaptadors del Fòrum Provincial que anaven a deixar un cofre de monedes a una llar del carrer de Ventallols.

  

   El Centurió amb la capa roigenca i el casc amb el serrell turquesa, va entrar al Palau de Pilats, i després d’una tensa espera va fer portar a Jesús a la sala del sarcòfag de Hipòlit, on Ponci Pilats assegut al fons en una cadira de tisora, acompanyat per la seva esposa i custodiat per una parella de joves soldats va restar immòbil uns minuts. Era la imatge repetida del pas del ‘Ecce-Homo’.

 

   Després va aixecar-se, s’ha apropar fins Jesús, el mirar aprofitant la llum d’un canelobre que cremava al seu costat, es va inhibir, i l’enviar a Herodes que estava al Palau Arquebisbal. Van recorre els tres-cents metres de distancia amb parsimònia, pel carrer de la Nau, Major, Escrivanies Velles i es van aturar al Pla de Palau on es van topar amb un grup de membres del Sanedrí que es dirigien a l’edifici del Consell Comarcal al carrer les Coques per celebrar reunió i que va escridassar a Jesús.

 

   Herodes un tant esquerp, sense saber que fer, va tornar-lo a Pilats, la comitiva ara va baixar, amb la custodia del piquet d’armats, pel carrer de Sant Pau, i vaig recordar als anys que des de la porta del Seminari havia transmès la Processó,  després van anar pel carrer Calderers i Cuïrateries per retornar a la Plaça del Rei.

 

   Uns quants deixebles esperaven noticies a la plaça del Rovellat, altres anaren a la casa de María de Cleofás a la plaça Sant Bernat i un parell es van resguardar sota els porxos del carrer Merceria. Amb la sortida del sol, molts curiosos van anar fins a la Plaça del Rei per tafanejar.

 

   Cap el migdia Ponci Pilat des de l’escalinata del Pretori, davant de la església de la Trinitat, amb una impecable túnica granatossa, es va dirigir al poble per que fes la tria entre Jesús i Barrabás, a qui pujaren de les Voltes del carrer Ferrers on era pres. Un centurió li acostar un rentamans i després d’utilitzar-lo donar mitja volta i entrar de nou al Pretori.

 

    Jesús fou baixat a les voltes del Circ, li donaren assots lligat a una de les columnes de la Sala Inferior. A primera hora de la tarda, amb un pal de creu a l’esquena l’emportaren en processó cap a una muntanyeta per esser crucificat. L’escena era un calc del pas dels Aspirants de la Sang ‘Els assots’ de l’ampostí Soriano Montagut.

 

    Pujaren pel passeig de Sant Antoni i van agafar un senderó sinuós per anar cap a un petit turó on hi ha l’ermita de la Salut, Jesús caminava amb dificultat i Simó l’ajudava a portar la creu, jo hi veia el pas ‘El Cirineu’ d’Antoni Parera dels Natzarens. A certa distància seguia una gernació nerviosa i embogida. Dalt del cim van plantar les tres Creus a la vegada que unes dones planyien plegades, tal com  apareixen en el misteri dels Maginets del ‘Retorn del Calvari’.

 

   I quan el cel s’enrogí com si vesses sang i en plena tarda de sobte aparegué la nit tancada que empresonava l’esperança, i ofegava l’alè es van sentir uns forts trons com a canonades i uns llampecs que eixorbaren els ulls i que esgarrinxaren el cel. Llavors em vaig despertar.

 

                 (PAUSA)

 

    Va ser un passeig catàrtic submergit en el pèlag de la nostre Setmana Santa amb el toc de tronada del timbal i els gemecs del so de les cornetes com a crits de dolor, com a rajolins d’oli cremant lliscant-te pel pit. Un espetec de plors amb llàgrimes de vidre com fuetades seques que emmudeixen les sibil·les.

 

   Fou un viatge lliure d’equipatge, ple de dolença, esgarrifança i angunia contingudes, amb un sol abillat amb el cobrellit morat i amb un cel que desava el blau el rebost d’un purgatori negat per la tempesta. Poc a poc despertem a la realitat mimètica de cada primavera, preparats per seguir caminant per la vessant vertical de la vida procurant no relliscar i soterrant el nostre passat.

 

   Ara toca treure de l’armari la vesta de la penitencia per viure el desig afalagador de la nostre Setmana Santa amb l’orgull de sentir-nos tarragonins, de saber-nos preservadors d’aquest gresol i amb l’anhel de mantenir encesa la flama viva de la tradició.

 

   Voldria tancar aquest Pregó recordant un fragment d’un poema d’un agnòstic com fou el gran poeta Salvador Espriu que va escriure l’any 1962 i que mossèn Miquel Barberà va esmentar  a la presentació del Llibre de l’Agrupació.

________________________________________

 

Sota la llum rogenca

de la lluna, andarejo pels carrers.

 

Damunt la vella esquena sento, les bastonades d’aquest vent.

 

A poc a poc m’entrava el ferro de la llança del meu temps.

 

Dintre la nit cremada de tremolor de ciris em vaig dient:

 

Com fugiré ara?

on aniré?

 

quina clau m’obriria

cap recer?

 

Timor mortis conturbat me.

 

   ¡Tarragonins i tarragonines, que tots plegats tinguem una reflexiva Setmana Santa i una molt Bona Pasqua de Resurrecció¡ ¡Moltes Gràcies¡

____________________________________________