El camí de Sant Magí: Santes Creus

El monestir de Santes Creus és l’estadi intermig entre la primera i la segona etapa del camí de sant Magí seguit pels carros de l’aigua de la Brufaganya la setmana vinent. El migdia del 17 d’agost l’arribada dels portants és precedida per un paisatge que ha abandonat la boscúria i l’ha canviada pel conreu, sobretot el de la vinya, tan important per al desenvolupament del cenobi. En l’albereda les cavalleries són desenganxades i bèsties i portants descansen i dinen.

La vinculació de Santes Creus amb Tarragona és molt històrica. L’actual nomenclatura urbana del carrer de Santes Creus n’és el principal testimoniatge. El pare fra Andreu de Palma de Mallorca en ‘Las calles antiguas de Tarragona’ li atribueix un origen «des de temps immemorials». És un dels noms que ha superat totes les etapes de la història, detall que dona fe del respecte guanyat per l’orde del Cister entre els tarragonins.

Aquesta via està a la Part Alta, en el pinyol històric, entre el carrer dels Descalços, el de la Mercè i la plaça de la Pagesia. Per tant, és molt a prop del portal del Carro, accés de la ciutat per la qual la tradició assegura que Magí escapà dels perseguidors, i en la qual el 1778 es beneiria l’actual capella a recer del quadre de l’anacoreta descobert l’any anterior en aquest indret. 

Santes Creus té un carrer prop del portal del Carro, accés que segons la tradició escapà Magí

En el carrer de Santes Creus, els monjos tenien una casa posada. L’historiador Joan Salvat i Bové a ‘Tarragona antigua y moderna’ considera aquesta primitiva residència originària «de temps molt remots». Fra Andreu és més precís i aporta un registre notarial de l’Arxiu Històric Arxidiocesà documentant el carrer el 1368, per la qual cosa la posada ja hi devia ser si més no des d’aleshores.  L’arribada de la comunitat cistercenca vora el riu Gaià per fundar el monestir a la Conca de Barberà data de 1158.

Amb el pas dels segles, canviarien la ubicació de la posada tarragonina, però no anaren massa lluny sinó a escassos minuts de la primera. Durant el segle XVI el monestir tindria una segona casa en el núm. 6 del carrer d’en Granada, una de les vies més distingides de la ciutat històrica. 

Segona posada
En el frontis de l’edifici de tres plantes encara es veu l’espai rectangular on hi havia l’escut de l’orde del Cister. L’emblema, ara plenament desfigurat, havia estat sostingut per dos àngels. La façana permet veure dues de les tres portes amb arc de mig punt de pedra, que havia tingut la construcció, i intuir-ne la tercera, que donà pas a una portalada més gran amb la finalitat d’encabir-hi carros. Aquests deixaren el rastre en la pedra d’aquest nou accés.  

En el mateix carrer, en el núm. 1, almenys des del XVII el Cister havia tingut una altra residència vinculada a un altre monestir d’aquest orde, el de Poblet. Estava ubicada enfront del carrer de sant Bernat, monjo i reformador franc, principal difusor de l’orde, per la qual cosa se’n considera cofundador.

Tarragona i Santes Creus també compartiren artistes que treballaren a la catedral i al monestir.  Segons l’historiador Josep Vives i Miret, un cas notable fou el del mestre d’obres anglès Reinard des Fonoll. Aquest arribà a Tarragona per cooperar en la catedral cap a 1321. Durant quaranta anys en terres de llengua catalana, també exercí l’ofici al monestir de Pedralbes de Barcelona, a la catedral de Lleida, a la valenciana església arxiprestal de Morella, a Montblanc, on establí l’obrador-escola, i als monestirs de Poblet i Santes Creus. 

El 1331 el mestre estranger, amb dos deixebles, fou contractat per a la construcció de l’obra del claustre i del refetor del cenobi de Santes Creus. Es comprometé a treballar-hi tota la vida, amb la condició que li fos reservada la direcció de les obres.