Elogi d’una botiga tarragonina i venerable

El 2018 ha vist abaixar les persianes d’establiments que formaven part del paisatge de la ciutat. Mentre els desastres dels Jocs Mediterranis es succeïen, al juny tancava la Llibreria La Rambla. El migdia de Sant Magí el bar Vallmoll a la plaça de les Cols no dispensava begudes enmig de la calor estiuenca. Aquesta tardor els fils, botons i vetes no sortiran dels calaixos de Cal Manquet, al carrer Sant Francesc i abans a la Rambla.

I si no ho fem ja, el proper Nadal enyorarem El Negrito i la Negrita. Oberta des de 1983 al xamfrà de la plaça del Mercat i el carrer Governador González, on hi havia hagut una lleteria, i esdevinguda referent del comerç del regal, ha tancat a finals de setembre. El meu primer record de la botiga es remunta a aquella dècada, quan amb les companyes i companys recuperadors del ball de diables buscàvem punts de venda per a l’aleshores nova samarreta de les Festes de Santa Tecla. Aquell negoci, encara sense el bagatge que acabaria acumulant, fou dels primers en cooperar en la iniciativa. 

A finals dels 80, a Tarragona hi havia aires de canvi, després d’una etapa socialista en què el centre havia quedat prou oblidat. En el vessant del patrimoni immaterial, Santa Tecla, i en menor mesura Sant Magí, la Setmana Santa i el Carnaval, rebien l’impuls municipal en un intent d’anivellar la ciutat amb el que passava en localitats cabdals com Vilafranca o Mataró, i en capitals de província com Lleida o Barcelona. Tarragona, com en tants altres temes, també estava endarrerida. 

Tractor tarragoní

En les seves primeres postals El Negrito i la Negrita s’anunciava com «botiga d’art». Enmig d’un ambient de creixent il·lusió, apostaria per una línia de tarragonisme innovador, compromès amb la ciutat entesa des del patrimoni tant el monumental –del romà al modernista– com l’immaterial, sempre a través d’un «look» jove i divertit.     

Amb les seves samarretes i mocadors teclers, a més dels objectes permanents, els propietaris que han tancat per jubilació, l’Assumpció Claramunt i el Francesc Bustos, posaren en valor elements festius, tòtems locals, detalls puntuals, i contribuïren a fer créixer l’autoestima de la ciutat. I a fe de déu que ho van aconseguir. 

Havien treballat amb els bascos Kukuxumusu, però progressivament donaren oportunitats a molts dissenyadors joves locals. Propietaris i creadors van posar l’enginy al servei d’articular el regal que no acabaves de trobar. Incomptables els cops que hi havies entrat sense una idea clara però que sorties convençut del que t’enduies. Davantals, bosses, motxilles, ventalls, ceràmica, imants, penjolls, complements de roba, calendaris, quadres, bijuteria... han servit per obsequiar-los a tarragonines i tarragonins, però també com a carta de presentació de la ciutat quan hem viatjat fora.

Amabilitat a imitar

Sumem-hi l’amabilitat rere el mostrador, les paraules confortables, tants cops enyorades en altres comerços. En la màgica cantonada de la plaça del Mercat, tot es conjurava perquè l’experiència fos reeixida. Vaig tenir l’oportunitat de comptar amb el seu assessorament en interiorisme, i imprimien modernitat i llum a allò que tocaven, una faceta més desconeguda però també a reivindicar. Malgrat els deu anys d’obres del mercat, per part d’un equip de govern ineficaç que ha condemnat alguns carrers molt cèntrics a l’ostracisme, El Negrito i la Negrita va sobreviure, potser ajudat per ser al xamfrà idoni prop de la vela provisional.

Al sofà de casa hi ha els ninos de roba dels gegantons fets a la botiga amb què els meus fills han jugat i s’han fotografiat des que eren nadons. Aromes d’una Tarragona que se’ns escapa i que ens ha fet la vida més feliç. Moltes gràcies Assumpció i Francesc!