Un flabiolaire tarragoní a Washington

Joan Moliner Pedrós arribà a Tarragona el 1994 per una història d’amor amb qui avui és la seva dona. L’havia coneguda en un curs musical a Berga, ja que el nostre protagonista és instrumentista des de fa 35 anys.  Començà el 1983 amb el flabiol i el tamborí a la Cobla Ciutat de Cornellà, localitat on nasqué el 1964. Els estudis de guitarra, l’afició sardanista dels pares i algunes classes amb Josep Vilà, «Pepet», el feren afegir el flabiol al ventall d’instruments.

Acabat de tornar de la nord-americana Washington, entre el 25 de juny i el 9 de juliol ha estat un dels músics de l’expedició catalana convidada a l’Smithsonian Folklife Festival, certamen d’arrel de la prestigiosa institució Smithsonian, titular d’una àmplia xarxa de museus i equipaments patrimonials i artístics. El Joan hi ha anat amb la Cobla Catalana dels Sons Essencials, fundada el 2011 per jugar amb els codis de la tradició oral, mediterraneïtat i jazz, i posar-los al servei de gèneres autòctons.

A Tarragona el flabiol i el tamborí són documentats iconogràficament en la catedral, com el magnífic exemple a la dreta de la fotografia que il·lustra aquesta pàgina. Moliner el considera «el millor flabiolaire en relleu del món». Esculpit entre 1321 i 1326 com a permòdol, prové del rerecor de la nau central de la seu. Des de 1963 fou reubicat a la dreta de l’absis, davant de la porta dita de santa Tecla.

Un altre cas, recollit per Isabel Companys i Núria Montardit a Embigats gòtico-mudèixars al Tarragonès, és la cabra flabiolaire d’una escena de les faules d’Esop, en què el cabrit burla el llop gràcies a l’afició musical de la bèstia ferotge. Aquesta mostra pertany al cor de la sagristia de la catedral, datat entre els segles XIV i XV.

Aquests casos constructius d’època gòtica coincideixen cronològicament amb la configuració teatral del cicle medieval del Corpus, Santa Tecla i les entrades espectacularitzades, que precisament s’inicia amb l’arribada de la relíquia del braç de la patrona el 1321, i es defineix en els 200 anys següents.

L’aeròfon de columna, de la família de les flautes amb embocadura de bisell i construït amb fusta, perllongaria l’ús en les festes populars. 
Així el 1861 encara acompanyava les passejades del porquet pels carrers tarragonins prèvies a la rifa per Sant Antoni.  Acostuma a mesurar entre 20 i 25 cm, i té cinc o sis forats a la part superior i tres a la inferior. Es toca amb una sola mà, mentre que amb l’altra es fa sonar el tamborí. 

Un cas únic

El Joan era una «rara avis» perquè compaginava la feina a la cobla, dedicada a les ballades de sardanes, amb les actuacions de concert i ballables tradicionals, així com les de seguici.  Als concerts i balls arribà de la mà de Francesc Marimon, barceloní fundador de la Cobla Mínima i La Portàtil FM, mentre que a les de seguici ho féu amb la Cobla Manxaire, liderada pel sabadellenc Simó Busquets, aleshores omnipresent en les festes patrimonials del Garraf amb els balls de cercolets i pastorets.

«Abans les sardanes i la festa patrimonial eren dos mons molt allunyats. La cobla veia el ball folk i els seguicis com de segona categoria, mentre que aquests consideraven l’altra com elitista i distant», raona Moliner. «Ara tot ha canviat bastant. Uns i altres músics tenen el mateix títol, i la cobla veu que els tradicionals no són quatre sapastres, sinó que hi ha nivell, i els reconeixen els valors culturals».

Amb la titulació superior de guitarra del Conservatori Municipal de Barcelona i de música tradicional de l’ESMUC, també del cap i casal, el Joan exerceix com a professor a l’Escola i Conservatori Municipal de Música Mestre Montserrat de Vilanova i la Geltrú, i a l’Aula de música tradicional El Tecler de Tarragona. Havia format part de la Cobla La Principal de Tarragona i ara és a la Maricel, de Sitges, i a l’única banda de flabiols i metalls existent, Els Francolins, «encàrrec del Carnaval de Tarragona», quan aquesta festa equilibrava lluentons i recuperació de l’ADN autòcton.

«La crisi ha estat terrible per als músics, ja que les actuacions van disminuir radicalment. Ara comencem a respirar», comenta alleugerit. L’economia es va endur l’Aula de Música Tradicional de la Generalitat, on treballava. «Sortosament deixà llavors i les escoles de tradicional d’ara són hereves del que se sembrà», conclou el flabiolaire tarragoní que ha sonat els instruments a la capital nord-americana.