La nit de Sant Joan és la més curta de l’any coincidint amb el solstici d’estiu, quan el Sol arriba al seu punt més alt. Justament el seu origen és un homenatge al Sol i la seva estreta relació amb la natura. Es recol·lecten herbes remeieres des de temps dels romans o potser fins i tot abans. Es balla al voltant el foc, o bé saltant-lo, cremant mobles vells tot simbolitzant un canvi, una nova estació. També es fan banys a mitjanit, als que també s’han atribuït poders curatius.
Com a curiositat veiem que Martí l’Humà (1356-1410) ja li associa propietats màgiques a aquests dies: Rentar-se els ulls amb aigua de mar cada matinada, de Sant Joan a Sant Pere, dona claredat i salut a la vista. Collir carlines, flor del card, i clavar-les a la porta de l’enamorada per ajudar a obtenir el seu amor; sembla que aquesta flor també espantava les bruixes. Fregar-se berrugues grans i cremades amb la primera herba que es troba aquella nit. Vaja, tot un seguit remeis que podem ampliar fàcilment si seguim els costums a diferents punts dels països catalans. Queda al vostre criteri fer-los servir.
La festa del foc
Si alguna cosa destaca en la celebració és la presència del foc, que en major o menor mesura encara avui és present en totes les trobades al voltant de la nit de Sant Joan. A la població de Les, a la Vall d’Aran, cada nit de Sant Joan es crema l’Haro i el Taro al poble d’Arties. Són troncs de grans dimensions que es planten a la plaça del poble o als afores, segons la població. Ballen danses araneses i salten per sobre un cop ha caigut a terra.
A la majoria de poblacions del Pirineu es construeixen falles, un entramat de troncs i branques de diferents mides i formats, i pugen al faro, un lloc elevat a la muntanya on s’encén una foguera que després es fa servir per encendre les falles i baixar-les per la muntanya fins a la localitat, acabant tot amb una nova gran foguera. Les danses populars al voltant d’aquesta foguera serveixen per esperar la sortida del Sol.
Fins i tot a Ciutadella, la localitat menorquina on destaquen els jaleos dels cavallers, acaben la nit encenent fogueres i celebrant revetlles als seus voltants. A Alacant i altres poblacions del sud del País Valencià les fogueres són elements artístics de gran valor, similars a les falles valencianes de Sant Josep. Justament aquesta tradició va intentar arrelar a Tarragona els anys trenta del segle passat.
La iniciativa de convertir el format de les fogueres tarragonines va sorgir d’un grup de valencians
Falles a Tarragona
Segons ens explica Magí Benito, que l’any 2021 va publicar el llibre de Falles a Pires, la iniciativa de convertir el format de les fogueres tarragonines de Sant Joan va sorgir d’un grup de valencians afincats a Tarragona, la majoria relacionats amb el ferrocarril. La primera falla es va construir l’any 1933, es va situar a la Rambla Nova i justament tenia com a inspiració l’Estació Central, fet que demostra, un cop més, l’enquistament malaltís d’alguns temes relacionats amb infraestructures i equipaments en aquesta ciutat.
L’any següent ja es van constituir diferents comissions i un total de 6 falles situades a la Rambla, la plaça Corsini, la plaça de la Mitja Lluna, a la plaça del Fòrum, la plaça dels Carros i la plaça de la Font. Els anys 1935 i 1936 van sobreviure les de la Rambla, la plaça dels Carros i la plaça de la Mitja Lluna. Després la guerra va aturar, com tantes i tantes activitats culturals, aquestes celebracions i ja no es van recuperar posteriorment.
Evidentment els tarragonins van seguir fent fogueres. Recordo la que es feia al costat del Passeig de Sant Antoni, a l’espai que hi ha a sobre de les cases de la Ciutat Jardí, on anàvem quan residíem al Cós del Bou. Eren fogueres molt improvisades fetes amb fustes, mobles vells i tot allò que es recollia per les cases i que servia per cremar. Els que tenien terrenys fora del nucli urbà també aprofitaven per encendre la seva foguera, indispensable per la celebració.
La flama del Canigó
Des de l’any 1966 s’ha popularitzat el fet d’encendre les fogueres amb la Flama del Canigó. Es tracta d’una flama que es renova anualment a la vigília de Sant Joan i es distribueix per tot el territori dels Països Catalans. La Flama es manté encesa durant l’any al Castellet de Perpinyà fins que es renova l’any següent. A Tarragona actualment són el Ball d’en Serrallonga, el Diables Voramar i la Víbria els encarregats de portar-la, que a més incorporen ninots destinats a ser cremats a la foguera.
Junt amb les fogueres la pirotècnia també ha tingut, des de fa segles, un paper important. A la compra de petards de tots tipus que moltes famílies fan durant aquesta època, especialment si hi ha petits a casa, cal afegir les celebracions que ajuntaments i entitats diverses organitzen en forma de castells de focs o, com el cas de Tarragona, amb cercaviles de foc que van tornar als carrers amb la recuperació dels elements de foc del seguici. Justament la plaça de la Mitja Lluna era el punt de sortida d’aquesta cercavila, aprofitant que els diables hi tenien el seu local, i allà, de nou, es plantava una gran foguera.
Fogueres i pirotècnia que habitualment s’acompanyen amb familiars i amics, amb bona música, la coca de Sant Joan i el cava. Amb aquests ingredients segur que res pot fallar per tornar a homenatjar el Sol i la natura, ara que tanta falta fa.
