Whatsapp Diari de Tarragona
Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

La Tarragona de Pep Bertran

Professionalitat. La seva feina ha contribuït a dignificar bona part de la cultura que les èpoques grises havien condemnat a l’oblit, sortosament temporal

16 diciembre 2023 21:02 | Actualizado a 17 diciembre 2023 07:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Avui és un gran dia per a Pep Bertran. Aquest home nascut a Calaf, a l’Anoia, i criat a Manresa, al Bages, llegirà aquesta pàgina en la seva primera jornada de jubilació. Potser alguns de vostès el coneixen perquè ha estat durant 33 respectables anys la cara amable de Repsol, el director de comunicació i relacions externes a Tarragona. Sense el seu criteri i bonhomia, la ciutat seria culturalment més pobra. És sensible al lloc que l’acollí i on han nascut i crescut els seus quatre fills. Ja ho era en temps en què la cultural no havia rebut la pedregada de la crisi de 2008, molt cruenta a la nostra localitat. Enmig d’aquell tsunami, recordem com responsables d’entitats deien allò de «sort de Repsol i del Pep Bertran!».

D’altres pensen que té aquestes i més obligacions amb Tarragona. Si miren al voltant, però, veuran que els patrocinis de la majoria del teixit industrial local i veí no són en cap pòdium. La capacitat de convicció del Pep amb set directors i com a pont amb els quatre darrers alcaldes tarragonins té mèrit. No ens hi allargarem. Preferim que deixi les credencials de feina també fora d’aquesta pàgina, i que ens condueixi per la Tarragona que durant més de tres dècades ha fet seva. «La millor hora d’aquesta ciutat és abans que surti el sol, amb els carrers acabats de regar», és la frase amb què arrenca aquesta passejada. «Em llevo d’hora i el primer cafè el faig a casa, però el següent serà al Moto Club: una terrassa fantàstica per badar».

Posats a caminar, «si em vull perdre, ho faig pels carrerons de la Part Alta, els no principals. Però si senzillament passegem, de dia serà per la Rambla Nova, un clàssic, com feia a Manresa al passeig Pere III; mentre que a la caiguda del sol, optaria pel Serrallo i els molls». I a l’hora de triar el millor lloc de Tarragona: «la Part Alta i el pla de la Seu», on compartim conversa. És aquí on Bertran té el monument preferit: «que em perdonin els romans, però és la catedral». No massa lluny hi ha el seu espai recomanat per a esmorzars de forquilla: «aquell petit local del carrer Merceria, el Mario», qui fou antic cuiner del bar Tòful. Aquest és l’establiment que situa com «l’ideal per fer l’aperitiu, però no puc oblidar el vermut a la bodegueta de la Bocalle, un gotet amb un petit plat d’olives», la Tecleta. Al Pep se li ha fet l’hora de dinar, i mira si «al Xaloc del Serrallo tenen els plats estrella: el gall de sant Pere o les sardines». Si hagués de portar les postres a la penya que es reuneix, «les encomanaria a la pastisseria Trill, al carrer Pin i Soler».

Bertran és inseparable del teixit associatiu. A l’hora de triar una colla, no dubta: «la Jove». Pel que fa al seguici, «la Moixiganga és l’element més arrelat a la meva família perquè dos dels meus fills van ser-ne membres; mentre que l’Àliga suposa la identificació amb la ciutat». Fa un símil amb la Tarragona que camina sota els passos: «des del punt de vista personal i familiar: la Salle, perquè és l’escola dels meus fills; La Sang com a entitat més representativa». És hora de sopar i prefereix esperar les bones temperatures per gaudir del «jardinet del restaurant Barhaus, al carrer Sant Llorenç». Després enyora «la copa a l’antic Museum», del desaparegut Juanca Vidal. Enmig, un espectacle: «un que no oblidaré mai; al Festival Internacional de Teatre els italians de Luciano Melchionna, que convertiren una casa noble del carrer Cavallers en un bordell».

Si hagués d’obsequiar algú amb un llibre sobre algun aspecte local, «escolliria Tàrraco: Somni de Roma, amb fotografies de Kim Castells, i editat per Arola». El Pep acaba amb un parell de receptes: «Tarragona no s’enlaira perquè aquí es juga a la contra: els projectes duren el que duren els mandats. Per altra banda, s’expliquen massa coses i perds la noció de la importància. La comunicació passa per no fer un bombardeig diari en què no perceps la rellevància».

Que no et falti, Pep, l’agraïment amb aquest humil text.

Comentarios
Multimedia Diari