Òmnium, el patrimoni cultural del sobiranisme

Divendres vinent, dia 14, Òmnium Cultural convoca a la Fira de Sabadell la gran Festa de les Lletres Catalanes, la 68a Nit de Santa Llúcia, que atorga, entre d’altres, tres dels premis literaris més prestigiosos: el Sant Jordi de novel·la, el Carles Riba de poesia i el Mercè Rodoreda de contes i narracions. Al cartell anunciant, l’epígraf significatiu «424 dies i 2 nits sense Jordi Cuixart», el president de l’entitat a la presó i a punt de ser jutjat.

Aquesta setmana, la Guàrdia Civil ha tornat a la seu d’Òmnium, però aquest cop no hi han anat a fer cap escorcoll sinó a rescabalar el que s’havien endut el 15 de març passat. El seu president interí, Marcel Mauri, ha fet veure un petit detall: quan van anar a buscar proves inculpatòries, van portar càmeres de televisió; quan les retornen sense càrrega penal, les càmeres s’han fet fonedisses. En ambients jurídics es comenta que aquest fet, sumat al que no els hagin descobert més finançament que el dels seus socis, afebleix les acusacions, mentre la prudència de Cuixart i el seu creixent carisma, enforteix les defenses.

Jordi Cuixart encara la vista oral del judici amb el seu prestigi personal en alça. A la seva dignitat i uns missatges sempre conciliadors, hi afegeix un factor ben original: la tendresa, que il·lustren les seves mans modelant l’argila del ceramista. Al taller de Lledoners, ha fet una preciosa ‘Tassa de la Llibertat’, que es ven per «ajudar a finançar la campanya del Judici a la democràcia». 

Òmnium encara tots els reptes amb 120.000 socis i un catalanisme que ha maldat per defensar el sobiranisme des de la transversalitat i la concòrdia. A diferència de l’ANC, més d’una matriu social cada cop més escorada a la política, Òmnium ha fet valdre el seu apel·latiu cultural, que és el moll de l’os de la seva història i el seu patrimoni.

Òmnium és el Premi Sant Jordi de Novel·la, que han rebut escriptors que formen part amb lletres ben grosses de la història de la literatura catalana, com ara Maria Aurèlia Capmany, Josep Pla, Manuel de Pedrolo, Joan Sales, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Baltasar Porcel... Òmnium és el Premi Carles Riba de Poesia: Joan Vinyoli, Blai Bonet, Martí Pol, Pere Quart, Clementina Arderiu, Vidal Alcover, Maria Mercè Marçal... Òmnium lliura també el prestigiós Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que ha distingit el doctor Rubió, Joan Oliver, Salvador Espriu, J.V. Foix, Joan Fuster... Portar tot això a una banqueta és complicar-se molt la legislació vigent.

Òmnium es va crear el 1961, una iniciativa de la burgesia catalana per protegir la llengua i la cultura que el franquisme pretenia abolir, si no liquidar. L’antiga marisqueria Finisterre va aixoplugar l’àpat fundacional, en el qual compartien estovalles i complicitats empresaris d’èxit com Joan B. Cendrós, el perfumer que feia el popular massatge Floïd; l’argenter Joan Vallvé i Creus; el fabricant de teixits Pau Riera, de Tecla Sala; i Lluís Carulla, de l’Espluga de Francolí, creador de Gallina Blanca i després de la gran multinacional Agroaliment.  El seu primer president, l’assegurador, financer i mecenes Fèlix Millet Maristany, va delegar en el seu secretari, Josep Benet, motor essencial del catalanisme en el seu triple vessant d’advocat, historiador i activista; no debades seria el senador més votat de la primera legislatura democràtica. Amb Òmnium va prendre embranzida una cultura que, amb Benet de gestor, va passar del patrocini a la indústria: Edicions 62 i la discogràfica Edigsa van ser decisives.

El 1965, Òmnium va engegar les I Jornades d’Estudi sobre la situació de la Cultura Catalana. La llista d’assistents és una orla per emmarcar, tot i que era una reunió clandestina. Hi havia una part d’aquella burgesia catalana que hi arriscava molt més que una part del seu patrimoni. A Jordi Pujol ja li havien fet tastar l’amargor de la tortura, i Òmnium i les seves activitats tenen l’honor d’haver engruixit uns quants lligalls d’atestats de la temible Brigada de Investigación Social. El primer antecedent anotat a la fitxa de Salvador Espriu era precisament: «Es presidente de la Asociación Internacional en Defensa de las Lenguas Amenazadas y Premio de Honor de las Letras Catalanas».
Joan Vallvé i Creus va cloure el 1984 el primer cicle dels fundadors, amb la seva presidència. Vallvé era un empresari d’aquells que no li queien els anells  en anar a la fàbrica; el record sempre me’l porta amb el seu guardapols. Després d’un inexorable període de transició, entre 2002 i 2015 Jordi Porta i Muriel Casals redefineixen l’entitat en la clau d’un sobiranisme que comença a ser hegemònic, la fan interessant per a les noves generacions, creixen i la posen al dia. Jordi Cuixart debutava -en farà tres anys exactes el proper dia 19- connectant no només el passat i el futur que encarna la figura del vicepresident Joan Vallvé Ribera, fill d’un fundador, sinó també maneres diverses d’entendre el país, amb els actes de denúncia del franquisme per crims contra la humanitat. L’últim llegat de Josep Benet.