Pedro Sánchez continua a la presidència del govern. I si hem de fer cas de la seva compareixença, resultaria una meravellosa fantasia aconseguir que els múltiples aspirants a enderrocar la democràcia jugant brut desapareguin d’escena. Això ens passa, si resumim de manera temerària, per no haver tancat com calia aquell eufemisme anomenat ‘transició’, força menys modèlic del que el relat oficial ens ha fet creure. Si s’hagués depurat el que corresponia, no arrossegaríem aquestes xacres que Sánchez denuncia ara.
Afirma que aquesta involució és un fenomen de caràcter mundial, però podríem contradir-lo col·locant un munt d’arguments domèstics sobre la taula. El ‘lawfare’ és un dels nostres greus maldecaps i la tendència de la dreta a buscar qualsevol aliat, amb la judicatura i els mitjans de comunicació sempre interessats a ajudar, fa creure que Espanya no té cap mena de remei quan els implicats creuen que el poder polític ha d’estar en mans de la dreta quasi per ordre natural.
S’ha de ser ben fort i filar prim si el president espanyol vol actuar de manera quirúrgica per a desactivar aquest llast impossible d’erradicar.
En aquest estat hi ha una colla d’àmbits plens de tics autoritaris on no es va fer net
Dies enrere, Portugal celebrava el cinquantè aniversari de la ‘revolució dels clavells’, aperitiu il·lusionant que aspiràvem a copiar a l’estat. Aparentment, ells s’ho van manegar de primera per tallar quirúrgicament amb tot allò que podia semblar rèmora autoritària.
En aquest estat, parlem clar, hi ha una colla d’àmbits on no es va fer net, on es continua actuant igual, plens de tics autoritaris. Ignorem si Sánchez s’aliarà amb els autèntics demòcrates en aquesta croada digna de Quixot. Prou ho hem patit els catalans i encara altres socialistes, com el candidat Illa, no dubten a proclamar que calia aplicar el 155 abans, convençuts que la repressió funciona millor que el diàleg polític quan només t’interessa sotmetre l’adversari sense diàleg.
En l’última crisi oberta, vivim l’enèsima confirmació d’una certesa. Aquí hi ha una casta prou estesa que no ha perdut el poder econòmic i maniobra a fons per mantenir-lo, rabiosos de no tenir-lo en l’àmbit polític.
L’actuació dels jutges, per esmentar un exemple prou gros, i la seva voluntat d’intervenir en la vida pública sense que calgui cap dissimuli. L’exèrcit o els cossos de seguretat, incapaços de depurar la seva herència, gens adient al que esperaríem d’una conducta coherent amb democràcies ben enteses. Els mitjans de comunicació, amb bona part d’ells convertits en eina per a crear opinió interessada, del tot incerta, alineada amb aquells que han après com actuar quan volen soscavar els fonaments democràtics en el segle XXI. La ultradreta, a la que no es va col·locar quan tocava el preceptiu cordó sanitari, aïllant-la com el pitjor virus. En definitiva, mantenir a ratlla aquells que volen governar de manera impune, extractiva, d’esquena a la població, en benefici exclusiu dels seus.
S’ha de ser fort i filar prim si es vol actuar quirúrgicament per a desactivar aquest llast
Ja s’ha fet popular la definició d’Umberto Eco dedicada a tal manera de procedir, la màquina del fang que mai no cessa, que distorsiona, falseja i enganya la població que no busca informació contrastada i rigorosa on fixar el seu criteri.
Vivim sota un ambient de toxicitat extrema, d’un cinisme descarat, que ens fa oblidar, malgrat tenir-ho sempre present, com ha d’actuar la classe política fidel al servei públic, del govern per a tots que vol millorar la vida dels més desprotegits i progressar en comú.
L’assetjament que ha patit Pedro Sánchez hauria d’espantar qualsevol perquè els poderosos a l’ombra actuen sense miraments a l’hora de deshumanitzar al contrari.
Els catalans sumem unes quantes referències, exemples viscuts de sempre i de fa quatre dies, conseqüència de les tones de brossa i joc brut que hem hagut de suportar.
O se’ls hi para els peus, i ja fem tard, o rossegaran fins a l’últim racó de la democràcia per fer-nos viure en un autoritarisme disfressat que els hi resulti encara més profitós de l’habitual. Vivim sota un enorme perill del qual no en som prou conscients. Dubtem que Sánchez s’hi enfronti com cal, la lluita és utòpica.