Costa

Tarragona antiga: la platja Llarga

La historia de una de las playas más concurridas de la comarca.

La platja Llarga té una llargada d’aproximadament tres quilòmetres i una amplada mitjana de 30 metres. L’any 1955 Joan Vidal obre el Càmping Playa Larga. Va ser el primer de les nostres comarques, un negoci familiar amb unes 40 places. Es troba a la rotonda després de la Residencial en direcció a Barcelona només entrar a mà esquerra.

Als anys 60 es construeixen els apartaments Mediterráneo i els Jardín. L’any 1957 s’obre el bar de la Ciutat Residencial, que als anys 60 es converteix en el Restaurant La Calçotada d’Enric Jofré i als inicis dels 80 es reforma i obre el IOT de la mà de l’amic Josep Maria Donato. Era una nova oferta ludicogastronòmica. Qui no recorda les famoses festes de la lluna plena?

Anys 60. Camí cap a la platja Llarga. Foto: Arxiu Susi Marqués/Tarragona antiga

Els bars i restaurants

L’any 1957 es construeixen els edificis per a l’equipament de la Ciutat Residencial «aseos, vestuario y duchas». Anys més tard el Club Marítim, avui Club de Vela. Molt a prop al costat de les instal·lacions de la Ciutat Residencial, el xiringuito La Sardina de Plata de la família Musté-Sánchez. 

El Mesón del Mar (Can Toni) va tenir com a primer propietari el reconegut mestre romescaire Sr. Pueyo. Després els germans Tomás. Canvi de nom a Mirall d’Estiu, dels germans Musté. 

El Mikonos era un xiringuito que va ser durant cinc anys a la sorra de la platja. L’M-15 era i és un dels més emblemàtics de la platja. Qui no recorda les seves fogueres de la nit de Sant Joan (ara ja no es poden fer), està prohibit, maleïdes prohibicions... 

Anys 50. Inicis dels anys 50, amb pocs banyistes a la platja. Foto: Arxiu Rafael Vidal Ragazzon/Foto Raymond/Tarragona antiga

Al Càmping Les Salines, hi tenen un mosaic que explica l’origen del nom. Si hi aneu, llegiu-lo, hi diu el següent: «En 1930 se construyeron en este lugar unas balsas de hormigón para evaporar el agua del mar y extraer la sal de la misma. Cesando su actividad en 1936. He ahí el nombre de las Salinas, se ha conservado tres pedazos de los bordes de las mismas balsas para recuerdo y homenaje a sus fundadores D. Jacinto Gibert Mosella y D. José M.ª Marques Plana. Luego, después de algunos años de inactividad, en 1967 se convirtió las abandonadas salinas en este camping. Año 1997, a los 30 años de su fundación». 

Amb el temps els dos socis es van repartir els terrenys i avui en dia els seus descendents, el Jacint al Càmping Les Salines i el Joan a l’M-15, encara continuen amb els seus negocis a la platja. Ja al final, el Càmping Les Palmeres, que té la seva entrada per l’N-340 a l’altura del Trull i tot seguit el Bosc de la Marquesa.

Cal recordar que es conserva un aiguamoll i una zona de dunes protegides per la Unió Europea. Hi havia vinyes dels pagesos. L’Estat compra els terrenys per enllaçar la Ciutat Residencial amb el mar (nova carretera). El 1957 s’edifica el bar i els edificis amb els lavabos, vestuari i dutxes, a peu de platja. La resta dels terrenys es parcel·len i es venen als particulars.

Anys 50. Platja Llarga, entrada al Càmping Les Palmeres. Foto: Arxiu Rafael Vidal Ragazzon/Fotògraf Chinchilla/Tarragona antiga

Als estius dels inicis dels anys 70, l’amic Joan Marqués em deixava entrar a la cuina del Càmping Les Salines per fer-me una truita de patates, que amb pa i tomàquet i un bon porró de cervesa amb gasosa ens permetia gaudir de la nit a la Llarga. 

Després del sopar, recordo els amics Lluís Rico i M. Dolors Martín, Tomàs Sastre i Conxita Rubio i la ‘Pilina’, la que avui és la meva dona, amb una guitarra, cantant les cançons de moda de Joan Manel Serrat o Jorge Cafrune, fins a la matinada, i els banys a la llum de la lluna (temps era temps).

A les acaballes dels anys 80, el MOPU treu la llei de costes.

1968. Càmping Les Salines. Els turistes ocupaven els càmpings de TGN. Foto: Arxiu Rafael Vidal Ragazzon/Foto Raymond/Tarragona antiga

Els projectes

Projecte núm. 1. El 20 d’abril del 2002 a la premsa local es podia llegir que la platja tindria quatre pàrquings per a 2.000 cotxes i un passeig marítim de taulons de fusta, i un tancat al tram final a l’entrada del Bosc de la Marquesa, per restringir-lo al públic. 

Projecte núm. 2. El 13 de juliol del 2003, modificacions i novetats. Es respecten les dunes, es farà un carril bici i es proposen tres pàrquings: el primer a prop de Cala Romana amb 170 places, el segon entre el Club Marítim i el restaurant Mesón del Mar per a 256 vehicles, i el tercer abans del Càmping Les Salines amb 462 places i es prescindeix del pàrquing del Bosc de la Marquesa. 

Comunicació. Pont per salvar l’N-340 des de la Residencial a la Llarga. Foto: Arxiu Francesc Xavier Borja/Tarragona antiga

La següent notícia és del 29 de maig del 2005. Segons deia la premsa, les actuacions a seguir eren liquidació de les expropiacions. Després el Ministeri tirarà endavant el projecte amb un termini d’execució de 16 mesos i un pressupost de 6.642.000 euros.

‘Salvem la Platja Llarga’

És llavors que la Lola Paniagua va crear la plataforma ciutadana Salvem la Platja Llarga de Tarragona. I van començar les accions: des del 2005 al 2012, recollida de signatures (11.500), es presenten al·legacions al projecte al Congrés dels Diputats i al Parlament Europeu per modificar-lo i fer-lo més respectuós amb el medi ambient. Es fan set cadenes humanes, amb força participació dels tarragonins.

El 5 de febrer del 2006, surt a escena la Reial Societat Arqueològica Tarraconense que demana que es reconsideri el projecte i es conservin els elements patrimonials que hi ha: els dos nius de metralladores de l’exèrcit república al costat del pont del tenis, la Porrassa, al costat del IOT, on tenim la ‘cova del Rei’, cova on va dormir el rei Jaume I a la tornada de la conquesta de Mallorca, mig quilòmetre més enllà, la base d’una torre de vigilància d’inicis del segle XVI, les restes d’una vil·la romana i la pedrera de la Punta de la Creueta, d’on van sortir els carreus per a la Torre dels Escipions.

1968. Interior del Mesón del Mar-Bar Menjador. Foto: Arxiu Rafael Vidal Ragazzon/Foto Raymond/Tarragona antiga

Projecte núm. 3: El 8 d’abril del 2006 el Ministeri diu que, vistes les al·legacions presentades, només hi farà un pàrquing amb capacitat per a 360 cotxes i 30 motos a tocar del Club Marítim, que recuperarà les dunes naturals i plantarà arbres autòctons en lloc de palmeres... La zona per als vianants davant els càmpings es farà de fusta i no es posarà llum a l’extrem nord de la platja.

Projecte núm. 4. El 16 d’abril del 2009, s’anuncia que un nou projecte es donarà a conèixer a l’estiu. La plataforma Salvem la Platja Llarga diu que no és necessària la passarel·la que creuarà la platja, que el pàrquing es faci entre la via del tren i l’N-340, això permetrà preservar la zona humida. Em ve al cap el que cantava en Serrat: «Pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta... Pare, on no hi ha flors no es fan abelles, cera, ni mel. Pare, que el camp ja no és el camp... Pare, que estan matant la terra, Pare deixeu de plorar que ens han declarat la guerra». 

Com està ara el projecte? Doncs sí, aturat, com tot a la ciutat. En aquest cas desitjo que es quedi per molts anys als calaixos de l’Ajuntament. És l’única platja tarragonina que encara no ha perdut el seu encant.

Sigue navegando