Fins fa poc, la política catalana era més o menys entenedora. En la primera època del pujolisme, l’objectiu era «fer país». La dictadura franquista havia plomat Catalunya de signes d’identitat. Abans que res calia recuperar la llengua, la cultura, les tradicions i tot allò que configura la personalitat d’un poble. Posteriorment, Pujol va dir que havia arribat l’hora de «fer política». Calia ocupar les institucions polítiques per tenir poder. Enllestit el pujolisme de forma abrupta, algú va ordir que era el moment de proclamar la república. El resultat és de tots conegut. Ara estem a l’espera que Puigdemont i Torra diguin quin és el pas següent que ha de fer el país. El procés, de moment, ha servit per saber que l’Estat, per evitar la independència de Catalunya, està disposat a tot: a posar gent a la presó, a enviar polítics a l’exili, a embargar els béns dels dirigents socials i a deixar Catalunya sense la més mínima autonomia per la via expeditiva del 155. Aquesta manera de fer de l’Estat és independent de qui mani a Madrid. Només canvia el guarniment, però la garrotada sempre és la mateixa. Davant d’aquesta situació, la proposta política de Puigdemont i Torra és avisar que «vénen nuvolades molt negres». I es queden tan amples. Per fer de meteoròleg ja tenim el Tomàs Molina. La política, qui la fa ara a Catalunya?