Emprenedors, autònoms o sacrificats?En aquest país, legalitzar un petit negoci a vegades et penalitza

Injust. A l’autònom se li reté, aproximadament, un 20% dels beneficis a compte de la declaració de renda amb independència de la seva facturació, element que l’actual govern de Madrid ha manifestat que vol canviar

09 septiembre 2018 17:16 | Actualizado a 09 septiembre 2018 17:18
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Sempre m’ha fet gràcia la utilització que, d’un temps cap aquí, fan partits polítics i institucions econòmiques i financeres de la paraula emprenedor amb la finalitat de posar en valor la valentia d’aquelles persones decidides a dur a terme accions de caràcter professional o empresarial, no exemptes de riscos. 

Aquest concepte de l’emprenedoria ha nascut fa relativament poc. Probablement ha sorgit amb la intenció de dotar d’una consideració més moderna, èpica i altisonant a una manera d’entendre la vida dels negocis que fa molts anys que existeix però que potser calia redefinir. Perquè, diguin el que diguin, de persones que han posat en marxa operacions empresarials, amb tots els interrogants i incerteses del món que això suposa, n’hi ha hagut sempre.

A algunes, poques, els hi ha anat tan bé que a partir d’una botigueta han aconseguit créixer, convertir-se en un imperi econòmic i esdevenir models estudiats a les escoles de negoci. No parlaré d’ells. Sí que ho faré dels molts professionals que han fracassat en els primers intents i han anat provant fins a aconseguir l’estabilitat o el fracàs i d’aquells a qui aquest model els ha servit per tenir un modus vivendi, sense més escarafalls, que són la majoria.

A tots se’ls considera emprenedors, potser per amagar una altra paraula que els defineix més bé i que només pronunciar- la posa en evidència les contradiccions d’un sistema que s’omple la boca de conceptes però que és incapaç de resoldre els veritables problemes d’aquests professionals, que no són altres que els anomenats autònoms.

Obrir qualsevol negoci, per petit que sigui, suposa donar-se d’alta a Hisenda, cotitzar a la Seguretat Social i pagar els corresponents impostos. A més, a l’autònom se li reté, aproximadament, un vint per cent dels beneficis a compte de la declaració de renda amb independència de quina sigui la seva facturació, element que l’actual govern de Madrid ha manifestat voler canviar per tal que tributi més qui més ingressi.

El competidor de l’autònom és la botiga, la fàbrica, l’industrial, la petita empresa de construcció o de serveis i les grans superfícies comercials, però qui li fa mal de veritat són aquells que, amagats sota l’economia submergida, poden oferir les mateixes prestacions i fer-ho més barat perquè s’estalvien els gravàmens que sí que paga l’autònom. Equació complicada de resoldre quan és gràcies a l’economia submergida que moltes famílies poden subsistir en l’actual situació de crisi econòmica que no acaba d’escampar, almenys pel que fa als petits números, els del dia a dia.

La situació s’agreuja amb la proliferació dels manters. A Vilafortuny, just on acaba el municipi de Salou i comença el de Cambrils, hi ha un passeig que bordeja la platja amb dues voreres, que juntes no fan més de quatre metres, i un carril bici.

Aquest estiu les voreres no poden fer la funció per a la qual van ser creades perquè el seu espai és ocupat per sabates i samarretes esportives de tot tipus, bosses de marca, rellotges, tovalloles, bates i vestits; els bancs de pedra esdevenen aparadors i de les palmeres i fanals pengen objectes per cridar l’atenció del vianant. Just al costat, un parell d’indicadors recorden als possibles compradors que la seva acció podrà ser sancionada amb tres-cents euros de multa. I només a cinc-cents metres els sacrificats emprenedors o autònoms es fan un fart de patir cada dia per apujar i abaixar la persiana.

Els manters, problema social

En l’excel·lent reportatge de la Mònica Just publicat fa uns dies en aquest diari, l’alcalde de Vandellòs, Alfons Garcia, considerava que els manters no són un problema policial, sinó social. Hi estic d’acord. Com també en el fet que aquesta és una qüestió de país, impossible de ser resolta des del municipi, que s’hauria d’abordar com més aviat millor. No fer-ho significarà incrementar les dificultats d’un sector per part d’aquells, els gestors de la vida pública, que, amb tota la pompositat del món, els anomenen emprenedors i obliden que en la majoria dels casos són sacrificats autònoms que cotitzen abans de saber si hi haurà beneficis o pèrdues.

Comentarios
Multimedia Diari