Opinion

Ole jo! de ‘fake news’, desinformació i cridòria a les xarxes socials

El fi justifica els mitjans. Desqualificar, insultar i desacreditar professionals seriosos per guanyar vots sona a política ‘trumpista’, de provocació, on tot s’hi val, caigui qui caigui, imprudentment 

Quan vaig veure que m’havia tocat l’11 de setembre per fer la columna que esteu llegint, -gràcies-, em vaig preocupar una mica.

Què dic? He de parlar de la situació actual? I és que tinc la sensació que són excedents les veus -moltes, massa-, crits abanderats i escarafalls inflamats que adoctrinen, jutgen, exhorten, censuren, assenyalen, acusen i condemnen, en aquesta matèria, poc d’elles reflexions serioses que busquen solucions pausades i sensates, fugint del curtplacisme de l’electoralisme més barroer.

En aquest totum revolutum de nacionalismes en trempera, no han contribuït poc les fake news, les notícies falses, les desinformacions, les informacions errònies que, gràcies a les xarxes socials, troben audiència i incrementen la cridòria i la histèria, companys de viatge de grups humans transformats en turba.

En aquest món del revés en què vivim, ha estat el president dels Estats Units, Donald Trump, «vamos a contar mentiras tralará», el que diu que les fake news són les publicades -en contra seva- pels mitjans més seriosos del país.

Ell, que quan parla s’apuja el pa, és un mestre en la manipulació i el domini d’una retòrica mentidera i agressiva que sap que satisfà les seves bases i que mentre elles estiguin satisfetes, el seu partit, el Republicà (per molt que desitjaria un president una mica digne ni que fos), callarà i farà com que amb ells no va la cosa. 

Aquesta estratègia no ha passat desapercebuda. Ni a la resta del món, amb una munió de països on els missatges més populistes i més demagogs triomfen, víctimes de la incertesa i de la por. Ni aquí. Sense anar més lluny l’entrevista d’aquesta setmana passada de la Lídia Heredia amb l’Albert Rivera, líder de Ciutadans, ho va evidenciar clarament.

A en Rivera no l’interessa convèncer l’audiència de TV3: ell buscava la lluita cos a cos, l’escàndol testosterònic que després es reproduiria en tots els mitjans i que en els espanyols (l’audiència dels quals és el seu objectiu electoral prioritari) seria on tindria l’impacte buscat.

Desqualificar, insultar i desacreditar professionals seriosos per guanyar vots sona a política ‘trumpista’ de provocació, on tot s’hi val, caigui qui caigui, imprudentment. On el fi justifica els mitjans. I ole jo! 

La víctima, culpable. Als Estats Units els periodistes temen que el discurs de Trump tingui conseqüències greus, amb víctimes mortals. Els diaris es van defensar publicant -molts d’ells- un editorial condemnant l’ús dels mots fake news per part del president i defensant el paper de la premsa lliure en un estat democràtic.

Aquí, en un ambient polaritzat on sembla que ja no es mou ningú de les seves posicions enrocades i amb una tardor que es vaticina de nou calenta, haurem d’esperar, creuant els dits, que les conse-qüències del brogit siguin mínimes.

La cridadissa ha fet que fins i tot els franquistes més momificats estiguin espolsant-se la naftalina, acabats de sortir de l’armari, extres del thriller del Michel Jackson. -¡Españoles! Franco, ¿ha muerto?, s’hauria de corregir oportunament a Arias Navarro.

Els seus alès infectes van més enllà de les xarxes socials i arriben també als micròfons de les televisions. Caldejant l’ambient. Prendrem mal. O més mal, perquè agressions més o menys aïllades, ja les estem veient.

La proposta d’introduir classes de periodisme i xarxes socials als instituts per tal que els joves puguin distingir mentides, veritats a mitges, etc., no em sembla pas una mala idea. Només amb més cultura, més educació i més coneixement i més alerta podem descobrir els manipuladors, treure’ls la màscara de demòcrates, revelar el que són. 

Érase una vez un lobito bueno, al que maltrataban todos los corderos. Y había también un príncipe malo, una bruja hermosa y un pirata honrado. Todas esas cosas había una vez, cuando yo soñaba un mundo al revés. La nostra realitat. 
 

Lali Cambra. Periodista. Treballa a Metges Sense Fronteres, on cobreix diversos països d’Àfrica i Sud-amèrica. Abans va fer de corresponsal per a mitjans estatals a Sud-àfrica. Va començar com a periodista a Tarragona.

Sigue navegando