Targeta vermella per Putin: ha incomplert la seva promesa de no pujar l’edat de jubilació

Vladímir Putin va aparèixer dimecres de la setmana passada com el tsar benèvol que apaivaga els ànims del poble rus enfurismat per les noves mesures que està preparant el govern i el parlament de Rússia per augmentar l’edat de jubilació. Putin, que al març va ser reelegit per 6 anys més a la presidència amb una victòria indiscutible en unes eleccions que es van viure com un plebiscit a l’home fort de Rússia, es troba ara que els seus índexs de popularitat i també els del govern estant baixant de forma notable.

La raó principal d’aquesta davallada és el projecte de llei que s’està tramitant per reformar el sistema de pensions que preveu augmentar l’edat de jubilació cinc anys (de 60 a 65) pels homes i vuit (de 55 a 63) per les dones en un país on l’esperança de vida és de 66 anys pels homes i 77 per les dones.

Putin havia dit al 2005 que mentre ell fos president no s’augmentaria l’edat de jubilació però aleshores potser no s’imaginava que estaria al poder tants anys. En un missatge a la nació retransmès per televisió, un Putin paternalista va demanar comprensió al poble per aquesta reforma que ara veu inevitable i va anunciar mesures per suavitzar-la, com la de deixar l’augment d’edat de jubilació de les dones en cinc anys i no en vuit, mantenir els sistemes de subvencions i descomptes per jubilats i defensar els treballadors en edat de prejubilació. Es tracta d’esmenes a la llei que els parlamentaris han d’introduir abans de la lectura final però en boca de Putin van sonar com la sentència d’un tsar bo que està per sobre de tot.

La reforma, que ja està aprovada en primera lectura, es va anunciar just quan acabava de començar el Mundial de futbol a Rússia per a què la notícia passés desapercebuda enmig de l’eufòria d’acollir l’esdeveniment esportiu més important de l’any. En aquell moment no es podien fer manifestacions a cap de les once ciutats seus del Mundial però de seguida que es va acabar, el 15 de juliol, ja es van començar a veure protestes. A Sant Petersburg, per exemple, el 17 de juliol centenars de persones van desafiar els cordons d’antiavalots per intentar recórrer l’avinguda Nevski fent onejar targetes vermelles per sancionar l’acció del govern.

Des d’aleshores les protestes s’han estès per tot el país. Putin va sortir per televisió per intentar frenar el descontentament i les protestes però abans d’ahir milers de persones van sortir al carrer per tota la geografia de Rússia per expressar el seu rebuig a la reforma, al govern i a Putin. La gent no es creu que es puguin acabar els diners per pagar les pensions en un país amb tantes riqueses naturals de les que es poble no se’n beneficia prou. De tota manera, les protestes de moment no són gaire multitudinàries per tractar-se d’un dels temes que en aquests moments preocupen més.

Com en tants altres moments de la història contemporània no hi ha un front comú d’oposició sinó que cada força intenta treure’n rèdits electorals mentre la majoria de ciutadans contraris a la reforma no se senten representats per ningú.

Han transcorregut gairebé 27 anys des de la desintegració de la Unió Soviètica i paradoxalment ara torna ser el Partit Comunista, l’estructura hereva del Partit Comunista de l’URSS, el que capitalitza algunes de les protestes més organitzades. A més, el Partit Comunista té veu perquè té representació parlamentària, no com altres forces que convoquen protestes i prou feina tenen per poder-se fer sentir al carrer. A la Rússia del segle XXI, més enllà dels dies assenyalats en què els comunistes tradicionalment es manifesten es tornen a veure banderes de Vladímir Lenin i de Iósif Stalin i se sent la Internacional.

El poble està enfadat però des del cim de la vertical de poder Putin ha de transmetre la imatge que ho té tot controlat. 

Natàlia Boronat. Nascuda a Salomó, té un vincle molt fort amb el Camp de Tarragona, on torna regularment a carregar piles. Viu a Moscou i des de fa més de 20 anys que observa l’evolució de l’espai postsoviètic, primer com a estudiant i després treballant de lectora de català, guia turística i periodista. Ha col·laborat amb molts mitjans catalans i actualment escriu amb regularitat al diari ‘Ara’.