Seguint el so de les campanes de la Conca de Barberà

De les campanes en recordem bàsicament el seu so. Però si alcem la vista i les mirem de prop ens adonarem de detalls precisos que sovint passen desapercebuts com són inscripcions o els elements artístics que les envolten.

Cada campana té la seva història al darrere. Un nom propi, uns padrins, una frase significativa i una funció que en el passat era doble, ja que a part d’avisar dels actes religiosos també tenia el seu vessant civil: alertar de les hores de treballar, del foc o els aiguats.

«Quan hi havia tempesta, antigament, els joves s’organitzaven per tocar les campanes i no paraven de sonar fins que finalitzava», explica el campaner Jesús Martínez. «Sempre he tingut una mena de dèria amb les campanes», confessa. De petit, estiuejant a Santa Coloma de Queralt, «sortia al carrer a veure com tocaven les campanes i vaig començar a interessar-me per aquest món». Ara, és campaner de la catedral de Tarragona i un dels fundadors del grup de campaners de Santa Maria de Montblanc.

Aquesta inquietud que l’ha acompanyat sempre, l’ha portat a fer un estudi en profunditat sobre els campaners i les campanes de la zona. S’ha acabat convertint en una exposició que porta el nom de Tocant el cel amb una corda: les campanes de la Conca de Barberà i que es pot visitar al Museu Comarcal.

L’estudi previ s’ha centrat en gairebé la totalitat de campanars de la comarca, on se n’han visitat 37, de la quarantena que existeixen. «Hem fet un inventari de tot: de l’estat de la campana, l’estructura, les mides, les inscripcions, etc. L’objectiu era documentar-ho tot per saber què hi ha a la Conca de Barberà», explica en Jesús. I, per suposat, dels campaners que les han fet sonar al llarg de la seva història.

«Pensava que quan desapareguin ningú sabrà qui eren ni els tocs que feien perquè no estava documentat. Per això, hem volgut fer aquesta tasca», afegeix. «És important que la gent pugui conèixer aquest món i descobreixi els petits tresors que hi ha amagats», diu Martínez.

Entre tots els noms de campaners que s’han pogut documentar, en destaquen moltes dones. No es considera, però, que aquesta fos una tasca específicament femenina sinó més aviat familiar, ja que segurament el primer campaner era l’home, «però en ocasions enviava les filles o la dona si ell estava treballant, o quan l’home moria, les dones li agafaven el relleu», explica Martínez.

La recerca ha tret a la llum autèntiques joies i curiositats. Des de les campanes més antigues, com una de Pontils que els estudis la situen al segle XIV, fins a aquelles que han desaparegut com les de la Glorieta, a Passanant, que les van robar fa 10 anys, però que es van recuperar, ja trinxades, a Saragossa.

«Les campanes eren un element tan important que tenien rituals semblants als que es feien amb les persones», apunta el campaner. «Quan les beneïen era quasi com un bateig d’un nadó, ja que se’ls posava nom, tenien padrins i se les ungia amb olis semblants als dels batejos».

També s’ha comptat amb l’ajut de l’Arxiu Comarcal per descobrir històries personals al voltant de les campanes de la Conca. «A Savallà cada any se subhastava el càrrec de campaner i es guanyava la plaça», explica. Els darrers anys, aquest poble ha tingut sempre dones campaneres, «una de soltera i una de casada. I cada any canviaven. Però ara queda una dona sola, la Maria, que no té relleu», lamenta en Jesús.

Savallà, juntament amb Pira i Sant Magí de la Brufaganya, és dels pocs pobles on el procediment no està mecanitzat i les campanes es toquen encara a mà. Altres indrets, com Montblanc, Lilla o Vilanova de Prades «es toquen amb un martell electromecànic», aclareix.

Campaners per un dia

L’exposició del Museu Comarcal mostra aquest inventari de campaners a través d’un mapa amb les diferents parròquies i explica com es poden fer els tocs de difunts o el de missa. Els més curiosos poden fer-los amb una campana que hi ha ubicada al centre de la sala. També s’explica com és el toc de processó, el de l’arribada dels Reis d’Orient, el toc de queda, el de casament o les matraques, que encara es fan a pobles com Solivella. Un audiovisual amb els testimonis dels campaners que es troben en actiu a la zona complementa la mostra.

L’objectiu és que aquesta exposició tingui un abast comarcal. A part de mostrar-la al museu montblanquí fins al 3 d’octubre, la intenció és que la resta de municipis de la comarca puguin acollir-la, ja que en aquest estudi hi ha una petita part de cada un dels indrets de la Conca de Barberà.