Rosa Maria Andreu: «Sempre he estat una persona curiosa sobre el que m’envolta»

El Museu Picacoteca de Vilabella es va omplir de gent –molta es va haver de quedar fora– per assistir a la presentació del llibre de la veïna d’aquest municipi Rosa Maria Andreu i Rabassó, que es titula Ahir i avui de Vilabella. És el volum 7 de la col·lecció Per conèixer l’Alt Camp, que edita l’Institut d’Estudis Vallencs. Andreu (Vilabella, 1957) ha dedicat tota la seva vida a l’ensenyament com a mestra: 25 anys a Bràfim, quatre a Alió i deu a Valls (al Baltasar Segú). Sempre ha tingut inquietud per la història.

Què impulsa a una mestra a escriure un llibre d’història del seu poble?

Sempre he estat una persona curiosa pel que m’envoltava. I em preguntava sempre per les meves arrels, orígens i els meus avantpassats. I vaig anar cercant documentació, moguda per voler conèixer la vida de les persones que van viure abans que jo. Vaig començar a escriure sobre el seu passat, que era el meu. I sobre el present i també de cara al futur.

El pròleg del llibre l’ha fet el doctor Antoni Gavaldà, que vostè el va tenir de professor. El llibre és, en part, ‘culpa’ seva?

Sí. Jo era una persona que tenia curiositat, que m’agradava saber l’origen de les coses i vaig començar a preguntar a l’àvia i als pares. El doctor Gavaldà em va encomanar les ànsies per tirar endavant la investigació i em va donar, en les seves classes, les pautes de com ho havia de fer. Durant les seves classes vam començar a fer recerca històrica, remenant els arxius, sempre sobre la meva localitat natal.

Al llarg dels anys vostè ha fet investigació històrica i ha escrit en diferents publicacions. El llibre és potser una ampliació de tot aquest treball, molt més profund?

Vaig escriure a la revista de Vilabella Joc Vell i Voltes. I vaig anar publicant els meus treballs de recerca. En vaig fer moltíssims. I tenia un espai que es deia Fent història. En aquest llibre he recollit tota aquella investigació que vaig fer al llarg dels 30 anys de la revista.

Quan va començar a preparar el llibre?

Vaig aprofitar la meva jubilació per dedicar-me a escriure aquest llibre. I vaig recopilar totes les fotografies que tenia i les vaig adjuntar amb el text i la recerca que havia fet, i que havia publicat a la revista. I ho vaig ampliar amb treballs d’altres historiadors que parlaven sobre Vilabella.

Amb quanta gent ha parlat?

Moltíssima. Els primers que em van ajudar van ser els meus pares i àvies. I després molts vilabellencs i convilatans.

I a escriure’l?

Fa cinc anys, el 2017, quan em vaig jubilar vaig començar a escriure el llibre.

Per què un altre llibre sobre la història de Vilabella, tenint en compte que Jaume Aguadé ja n’havia escrit un?

En el meu llibre es veu l’evolució amb postals i fotografies dels carrers, places i edificis més significants de Vilabella. I després em centro en els carrers, en la seva història, en els edificis, La història general la tracto de passada.

Una part del llibre la centra a explicar l’expansió urbanística, junt amb la demografia i l’economia. Per què aquest apartat tan específic?

Sí, perquè el meu llibre parla de l’evolució. Amb la població es veu aquesta evolució, tant en el nombre d’habitants com en les feines.

Comparteix les paraules d’Antoni Gavaldà quan diu que les persones són l’eix central de la història que recull el llibre?

Sí. Totes les persones s’hi veuen representades. I per això ha tingut tant d’èxit la seva presentació. Tothom veia que sortia algú de casa seva.

L’apartat de geografia ben bé podria ser una ruta turística pel municipi.

Sí. Perquè surten els plànols i es veuen els centres d’interès.

Per a vostè, els carrers i places expliquen moltes coses.

Sí. Expliquen tot el que van passar els vilabellencs a través de la història. Si poguessin parlar... Jo els he fet parlar, buscant documentació, fruit de la meva curiositat, que sempre he sentit. Passar per un lloc que trepitjo cada dia sense saber com es va formar, qui el va iniciar, no podria....

Vilabella seria dels pocs municipis petits amb un nom d’origen romà.

Tarragona tenia moltes vil·les romanes. I Vilabella n’era una. Abella o Abellar era un patrici romà, segons l’historiador vilabellenc Josep Vives Gatell. D’aquí ve el nom.

En el llibre hi ha una llista dels immigrants que van arribar al poble al segle XVI-XVII i l’any. Ha estat un treball complicat trobar-los?

D’emigrants francesos, n’hi va haver a tots els pobles de Catalunya, fruit de les guerres de regió del sud de França. Els noms els he trobat als arxius parroquial i municipal. A les defuncions i als casaments surten els noms.

Diu que Vilabella ja era industrial en temps dels ibers.

Ja hi havia indústria. Han aparegut troballes –que estan al Museu Pinacoteca Mossèn Romà Comamala–, com un molí de pedra per moldre blat.

S’ha deixat moltes històries per explicar?

M’hauria agradat aprofundir, i no sé si ho faré, sobre els masos. Perquè abans la població vivia molt disseminada. I els masos estan plens de gent. Hi ha molta història per descobrir. També sobre la població jueva, que a Vilabella no va ser nombrosa. Però hi havia tres o quatre famílies importants, que també seria molt interessant conèixer. M’agradaria que jo o algú altre fes aquesta investigació.

Està preparant algun altre llibre?

En principi no. Però tinc molta curiositat per algunes coses que resten per conèixer de la meva població.