Jordi Martí Font: «Catalunya no s’entén sense el Noi del Sucre ni l’anarquisme»

A ‘Salvador Seguí. El colós de l’anarquisme’ (Lo Diable Gros) reculls per primer cop en un llibre l’obra completa escrita del Noi del Sucre. Fa gairebé cent anys del seu assassinat per pistolers a sou de la patronal, el 1923. Per què creus que no ha estat possible fer aquest llibre abans?

Evidentment, qui va guanyar la Guerra Civil no tenia cap mena d’interès a explicar la història i la vida de Salvador Seguí. Després, jo crec que no és massa arriscat dir que la Universitat catalana no ha fet la feina que en altres cultures com la francesa per exemple, és el pa de cada dia, i que és la publicació de les obres completes dels grans pensadors.

A què es deu, l’anomalia?

Quan, als anys 60 i 70, la Universitat va poder començar a fer una certa feina de memòria històrica, qui hi estava al capdavant era majoritàriament gent al voltant del PSUC, i gent que no es va dedicar a explicar com calia tots els moviments que hi va haver abans del 39. L’anarquisme és un d’aquests oblidats. La gran excepció són els investigadors Josep Termes i Cassimir Martí.

Com ha estat el procés de recerca per fer el llibre, que recull conferències, ressenyes i cròniques de mítings, articles, cartes al director, cartes privades, assajos teòrics, entrevistes i fins i tot la novel·la curta de Seguí ‘Escola de rebel·lia’?

Vaig a la font original dels textos recollits per Isidre Molas el 1974, i per Antonio Elorza el 1976. No eren intents d’obra completa. Em trobo que molts sobretot de l’Isidre Molas estan mal picats, mal traduïts, escapçats... El 1974, Huertas Claveria havia intentat fer una biografia, i Manuel Cruells també, i tampoc se’n surten. I després vaig buscar en els llibres sobre Seguí que havien sortit a l’exili.

I què vas trobar?

Salvador Seguí, su vida y su obra, publicat per la CNT dins Cuadernos Populares. I un altre de Josep Viadiu. Després començo una cerca sistemàtica a les publicacions on Seguí escrivia articles: Solidaridad Obrera, Nueva España, Cultura y acción... He estat uns tres anys fent recerca i anant sempre a les fonts originals, completant i confrontant els textos.

Quan et proposes, i per què, fer aquest llibre?

Començo arran de la tesi doctoral sobre l’anarquista de Reus Josep M. Llunas. Llegeixo molt sobre el segle XIX i com a conseqüència, escric el Llibre Negre, tres volums on recullo textos catalanistes anarquistes. Llunas, periodista i tipògraf, és un dels personatges centrals del Llibre Negre, però Seguí també surt. Seguí surt sempre.

O sigui, que l’anarquista reusenc Josep M. Llunas et porta a Salvador Seguí, el pare del qual també era de Reus, oi?

Llunas i Seguí tenen una relació molt gran. Quan l’historiador Xavier Diez em proposa fer un pròleg al primer llibre que fa una anàlisi del pensament polític de Seguí, jo li pregunto on puc trobar els articles. I em diu ‘on puguis, perquè no estan recollits’. Llavors és quan m’ho proposo, perquè no pot ser que no hi hagi un accés fàcil a l’obra completa d’un dels pensadors més importants del país.

Per què és tan gran la figura de Salvador Seguí?

És un dels organitzadors de la CNT, l’organització més important de la història del moviment obrer, que canvia moltíssimes coses en aquest país. La cosa més bèstia: la jornada de vuit hores després de la vaga de la Canadenca, al febrer-març del 1919. En comptes d’haver estudiat el pensament de les persones que han canviat les coses, en aquest país s’ha escampat la bola que diu que el pensament dels anarquistes i de les esquerres en general aquí sempre ha sigut d’un to molt baix. Això és una mentida total.

Es pot entendre la història de Catalunya, doncs, sense saber res de Salvador Seguí?

La història de Catalunya no s’entendria, o s’entendria d’una forma completament desfigurada i sense lògica. Estaries falsejant la història del país, com a mínim des del 1870 i fins pràcticament el 1937. I també fins a l’actualitat, perquè hi ha comportaments actuals que no són gaire allunyats del que anomenaríem moviment anarquista o pensament llibertari.

No em diguis que el procés té nexes amb l’anarquisme.

En un llibre meu del qual no caldria parlar ara però que és Visca la Terra, visca l’anarquia, incorporo un text que em van encarregar per a un congrés on faig una anàlisi del procés, de com l’havia vist l’anarquisme, i què n’havia dit l’anarquisme. Es titulava originalment 1-3 October 2017, the Anarchist and Disobedience in Catalonia. El vaig escriure per al congrés Anarchism and the National Question-Contemporary Perspectives que, sobre les relacions entre anarquisme i nacionalisme, havia de tenir lloc als Països Baixos al març del 2020 però que la covid va impedir.

Per què l’anarquisme s’associa bastant sovint només amb el terrorisme, amb encaputxats i aldarulls, mentre se’n sap tan poc dels seus fonaments ideològics?

En l’anarquisme hi ha dos corrents: anarcocomunisme i anarcocol·lectivisme. El primer és un moviment molt petit, i encara són menys els que fan accions violentes. El segon és un moviment amplíssim. La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) va tenir 200.000 afiliats, i va estar radicalment en contra de la violència selectiva, és a dir, dels atemptats.

Però a partir del 1890 comencen les bombes.

El 1896, l’Estat organitza –o deixa organitzar, perquè encara no ha quedat clar– un atemptat a la processó del Corpus a Barcelona, i com a conseqüència d’això l’Estat ja té preparada una repressió que dura anys i que consisteix a detenir 600 persones, que són tots caps de l’organització sindical, gent que no participaven precisament de la violència, i els tortura sistemàticament a Montjuic. I als anys 20, com a conseqüència de la victòria a la vaga de la Canadenca i de la por dels empresaris que es produís una revolució, es crea el Sindicat Lliure i es produeix l’extermini del voltant de 480 líders sindicals. L’anarquisme el que fa és defensar-se, i aquesta defensa és magnificada.

I les barbaritats de la Guerra?

És veritat que hi ha grups violents anarquistes que fan barbaritats, igual que les fan grups d’altres organitzacions. Als anys 70, quan la CNT torna a treure el cap, l’Estat torna a organitzar un complot, que és l’atemptat contra la sala Scala de Barcelona, atribuït falsament a anarquistes i fet per Joaquín Gambín, que estava al servei del Ministeri de l’Interior. Hi ha anarquistes que utilitzen la violència selectiva, sí, però sempre han sigut pocs. En tot cas, jo, que he estat en organitzacions anarquistes a nivell de Catalunya, he proposat sempre demanar perdó per certs fets.

Demanar perdó per quins fets?

Pels fets de la Fatarella, per exemple. Uns assassinats fets bàsicament, pero no només, per anarquistes, perquè també hi van participar persones d’ERC si llegeixes Josep Termes. Jo he proposat demanar perdó per aquells fets, perquè penso que públicament s’ha d’assumir, i dir que allò no és el que es proposava des de l’àmbit ideològic de l’anarquisme.

I això s’ha fet?

S’ha fet en articles, però no s’ha fet de la forma que a mi m’hauria agradat.

Sobta l’extracció humil de moltes de les grans figures de l’anarquisme, junt amb la seva jovenesa. Salvador Seguí era pintor de parets, i coneix l’obra teòrica dels clàssics anarquistes. I té una visió de la seva situació personal i de tot el col·lectiu de treballadors del país i a nivell internacional certament impressionant. Com és?

L’anarquisme neix com una continuïtat de la Il·lustració, això és important entendre-ho. La base de l’anarquisme del segle XIX són els principis de la Revolució Francesa, però també de l’enciclopedisme, amb la veneració del llibre i del pensament.

¿Tenen molt clara la importància de la formació?

El primer congrés de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), on hi ha tant anarquistes com marxistes, la importància de la formació ja apareix. L’educació per als anarquistes és bàsica. En tenim un exemple aquí, a Tarragona, que és molt clar. Josep Alomà, que és l’anarquista que als anys 30 a Tarragona serà el conseller de Cultura i director del Diari de Tarragona, per cert, entre altres coses. És una persona que gairebé no va anar mai a escola, però el seu nét en va fer una biografia amb el llistat de llibres que havia llegit el seu avi treient-los de la Biblioteca de Tarragona, i veus que va llegir tots els pensadors del món clàssic grec i romà, tota la filosofia del XVIII al voltant de la Il·lustració, i del XIX. És una gent que utilitza la cultura d’una forma radicalment revolucionària.

Molts dels pensadors anarquistes són persones relacionades amb la premsa i oficis propers, com periodistes i tipògrafs. Per què?

El fet que els tipògrafs per exemple siguin anarquistes és per l’accés a la lletra, i per dues coses més. Una, que pràcticament tots els tipògrafs sabien francès, que és la llengua de relació internacional en aquell moment. A l’Ateneu Català de la Classe Obrera, el 1870, s’hi ensenya francès, i això és important. El paper dels ateneus és clau. Tots els tipògrafs, que són nois de 17 i 18 anys, poden llegir Proudhon directament del francès, i també les traduccions de Bakunin. I la segona cosa important és que a les impremtes hi havia molts maçons. De fet, el naixement de l’anarquisme als anys 1870-1880 es produeix al voltant de la maçoneria.

«La gent es creu que nosaltres només demanem una pesseta més de sou i una hora menys de treball, però nosaltres apuntem a una cosa més elevada». Això ho diu Seguí en més d’un discurs, i llavors comença a parlar de la funció del sindicat.

Seguí pensa que el sindicat és la base central de la revolució perquè situa l’economia al centre de la societat, per la qual cosa alguns l’han acusat fins i tot de marxista. Ell llegeix Marx, i tota la part econòmica la utilitza. No utilitza la part de la dictadura del proletariat, perquè bàsicament és llibertari, però està clar que la part socialista la defensa. I qui s’encarrega d’aquesta part socialista? Per a Seguí no és el partit, que seria l’opció mes leninista, sinó que per a ell és el sindicat. Ell diu que el sindicalisme és la base, l’orientacio econòmica de l’anarquisme. El sindicat el veu com a centre d’acció perquè pot transformar la realitat.

El líder carismàtic que era Seguí es deixa veure com a teòric profund quan està empresonat a Maó, sobretot en un discurs del dia de cap d’any el 1920. Diries que hi ha dues etapes en el seu pensament, o tot ve donat per la circumstància del seu empresonament?

Té un article previ, «Missió del sindicalisme», del 1916, on ja explica la postura que tindrà en aquest discurs de la Mola de Maó. Aquest del 1920 té una mica més de desenvolupament perquè està tancat a la presó, i allà no fa res més que escriure.

Faltava només un any perquè el matessin. Com és que ell ho pressentia?

Entre 450 i 480 sindicalistes ja havien estat assassinats, i a la major part ell els coneixia.

Seguí també diu en aquell discurs a la presó de la Mola el cap d’any del 1920 que «avui no espanta, com en altre temps, l’anarquisme». Diries que sí que espanta, encara avui?

Espanta l’autoorganització de la gent, encara avui, i espanta la solidaritat de la gent; per tant, podríem dir que l’anarquisme espanta.

Si els anarquistes van amb caputxa, més?

Jo no critico les caputxes, perquè a la societat on estem, el control sobre els individus és terrible. Criticaré les caputxes el dia que per exemple sapiguem els noms, les cares i les vides de multinacionals que tenen a veure molt amb la nostra vida del dia a dia. Aquests són els encaputxats de veritat.

«L’anarquisme necessita un desembrossament total»

A banda de ‘Salvador Seguí, el colós de l’anarquisme’, has publicat fa poc la  ‘Breu història de l’anarquisme als Països Catalans’ (Pagès Editors) junt amb Dolors Marín Silvestre. El setmanari ‘El Temps’ l’ha triat com un dels llibres més rellevants del 2021. Satisfet?

Sí. El format és un gran encert. És un invent de Josep- Lluís Carod-Rovira. A mi quan m’ho va explicar vaig dir que ja era hora que sortís una cosa així. En el nostre cas, ha estat una feinada i un treball de síntesi brutal per fer-ho cabre tot en 125 pàgines, que era el que havia de tenir. En té 198 finalment, 48 fotos, una bibliografia mínima de tres pàgines, i una cronologia de 12 pàgines. La major part de fotos són de dones.

Per què?

Perquè ens ho vam proposar. No volíem escriure una història masculina de l’anarquisme, tot i que falten moltes coses per historiar sobre el paper de les dones.

Ho dieu al llibre, que un dels àmbits pendents on fer recerca és en la feina de les dones anarcosindicalistes, moltes dones anònimes, oi?

El moviment anarquista necessita un desembrossament total. L’exemple mateix del Priorat és paradigmàtic. D’una comarca on jo no tenia massa informació que hi hagués hagut anarquisme, el tortosí Pere Audí és capaç de fer una història dels anys 10, 20 i 30 espectacular, Anarquistes, cooperativistes i capellans, que acabes convençut que de cada deu persones, sis es movien en aquest ambient.

I això en una comarca rural i allunyada de Barcelona, que és el gran centre anarquista, junt amb Reus. Mira, quan va morir la meva àvia, la meva padrina, em va donar cinc o sis llibres que tenia, uns llibres molt fets pols. Hi havia Terra Baixa, Els vells d’Ignasi Iglésias, perquè feien teatre a Marçà, i n’hi havia un que es deia Entre campesinos, de Malatesta. Doncs a la portada hi havia un segell que posava «Agrupación Anarquista Hijos del Pueblo, Falset». 

Al final de la ‘Breu història’, parleu una mica de la situació actual i del futur, i apunteu llaços de l’anarquisme amb el 15-M, la lluita contra els transgènics i el feminisme. No és anar una mica massa lluny?

Encara que no es pugui dir que són moviments anarquistes, sí que hi ha un fil que els connecta. És clar com l’anarquisme traspua en totes aquestes mobilitzacions. Parlem d’anarquismes, en plural, perquè hi ha formes molt diverses d’anarquisme, i algunes d’elles contradictòries. 

L’encariment dels lloguers i el preu del carbó van motivar revoltes que va acabar assumint el moviment anarquista. Per això segueix sonant tan vigent? Per què no s’han solucionat els problemes que el van fer néixer?

Jo penso que és perquè el capitalisme des del seu naixement va dirigit a la seva pròpia destrucció. La industrialització tal com la portem ara, el que comporta és la destrucció de les condicions de vida, ja no per als pobres, que seran els que més patiran, sinó per a tothom.