Más de Cat/ Es/ Món

Lluís Foix: "El del Brexit és un trauma encara pendent d'aflorar"

‘Una mirada anglesa’. El darrer llibre del veterà periodista és una reflexió sobre un país on va fer de corresponsal més de set anys, i un cert tribut a un poble que, en sortir de la UE, l’ha deixat decebut 

M. Victòria Bertran

Whatsapp
Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943), amb el seu llibre ‘Una mirada anglesa’ (Proa), abans de presentar-lo a Tarragona dimecres. Foto: Pere Ferré

Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943), amb el seu llibre ‘Una mirada anglesa’ (Proa), abans de presentar-lo a Tarragona dimecres. Foto: Pere Ferré

Amb 31 anys, Lluís Foix Carnicé arribava a Londres el 1974 com a corresponsal de La Vanguardia, diari per al qual enviaria cròniques des de 84 països, i del qual acabaria sent el director. En el seu quart llibre, Una mirada anglesa, editat deliciosament per Columna, evoca aquells anys, «els millors de la seva vida», i analitza el caràcter anglès, que el fascina.

Digui’m què tenen d’interessant  els anglesos.

Bé, moltes coses, oi? El que per a mi és un dels aspectes més formidables de la seva manera de ser és que s’han plantejat com administrar la decadència. No són el que eren, no dominen el món com van fer durant 300 anys abans de la Gran Guerra, però poden administrar aquesta decadència per dos o tres coses que fan que siguin interessants: la llengua, un passat sense invasions des dels normands, i que no et molesten si tu no els molestes.

El seu defecte nacional és la hipocresia, com diu el diplomàtic Carles Casajuana al pròleg?

Tenen una gran capacitat de simulació, sí. La hipocresia i el cinisme. I la ingratitud. Quan Churchill va perdre les eleccions l’any 1945, va dir –o diuen que va dir, oi, perquè Churchill sembla que és com Josep Pla, que ho ha dit tot– que la ingratitud és una virtut dels grans pobles.

Això sí que és positivitzar un defecte!

Tot el que es veu en sèries del tipus de The Crown és un món que no és veritat, és un món irreal, de simulacions. Una cosa que em fascinava i em fascina dels anglesos és com contemplen el seu passat, que roman intacte. No són iconoclastes com nosaltres. Són conservadors perquè tenen molt per conservar, i ho conserven. Els agraden les coses velles. 

El seu llibre, que és com un curs accelerat d’història del segle XX, se centra en els anys que va ser corresponsal a Londres, del 1974 al 1981. Però també hi fa referències molt concretes sobre el que pensa del Brexit. Li hauria agradat esplaiar-se encara més, sobre com va anar tot plegat amb la sortida de la UE?

S’ha de veure com acaba, el drama del Brexit. No sé si vostè va veure el partit Anglaterra-Alemanya de dimarts.

«Amb el Brexit, els anglesos han posat les emocions a un ritme molt accelerat, i ara poden passar moltes coses»

El partit no el vaig veure, però em vaig assabentar que havia  guanyat Anglaterra i vaig llegir per xarxes comentaris sobre el mateix partit 25 anys enrere...

Va ser més que un partit! Els anglesos no acaben de digerir com és possible que, havent guanyat la guerra, els alemanys siguin més modèlics, més poderosos, més moderns i més rics que ells. Es pregunten: ‘Per què comprem cotxes alemanys o japonesos, si els vam guanyar a la guerra?’. La final de la Copa del Món del 1966, que els anglesos van guanyar a l’últim minut de la pròrroga amb un gol discutible a Wembley contra Alemanya, era una reivindicació! Quan França guanyà Alemanya el passat 15 de juny, L’Équipe va titular «Comme en 18». Per què els anglesos tenen tant de menysteniment per tot allò espanyol? Perquè ens van guanyar la guerra el 1599. Això d’Europa és molt apassionant!

Creu que està per veure, la magnitud de la tragèdia del Brexit?

Sí, jo crec que sí. És un trauma encara pendent d’aflorar. Han fet el Brexit per una raó que no és pròpia de la seva història. Al llibre surt una frase de lord Palmerston, que va ser ministre d’Exteriors i primer ministre, que diu que Anglaterra no té amics ni enemics, sinó que té interessos. Doncs sembla que aquesta visió ells l’han perdut.

Han deixat de ser pragmàtics?

Han posat les emocions a un ritme accelerat. I ara què? Poden passar moltes coses arran del Brexit.

És una notícia d’avui [dimecres 30] que la presidenta del Sinn Fein, Mary Lou McDonald, diu que preveu referèndums sobre la reunificació de l’illa d’Irlanda en un termini de 5 anys. Es refereix a això? Ho veu factible?

La decisió d’anar-se’n no és innòcua. Pot produir dues reaccions contraposades. Una, que els escocesos se’n vulguin anar encara més de pressa i pressionin al màxim per fer un nou referèndum; i l’altra, que els irlandesos acabin fent un procés d’unitat. I tot això després que la Home Rule [estatut d’Irlanda] estigués dominant la política britànica des de finals del segle XIX, i després que fos la primera part de l’Imperi que caigués, abans de la Índia; i després de la guerra civil, del naixement de l’IRA i dels anys de terrorisme...

«El que no m’agrada dels populismes que han sortit darrerament és aquest supremacisme que diu ‘nosaltres som millors’»

Tota una paradoxa.

A mi el que no em va agradar del Brexit, i el que no m’agrada dels populismes que han sortit darrerament, és aquest supremacisme que diu ‘nosaltres som millors’.

Com aquell que diu ‘jo sóc millor, per això sóc l’únic que marxo: apa, quedeu-vos tot sols’.

Sí, però fixi’s que, malgrat totes les deficiències i dificultats d’Europa, segons The Economist l’euro està molt ben posicionat respecte al dòlar i respecte a la lliura. 

Què vol dir?
Que l’última paraula no està dita. 

Creu que no se n’han penedit perquè ha vingut la pandèmia que ho ha trasbalsat tot? Si no hagués estat per la pandèmia, ja se n’estarien penedint? Creu que veurem el Regne Unit demanar el reingrés a la UE?

Vostè sí que potser ho veurà. 

Vostè parla de l’elevada educació de les elits que comanden el país des de sempre, del seu ús excels de la llengua, i lloa el seu sistema parlamentari. Alhora diu que la premsa britànica és la millor del món. Però sosté que el Brexit està basat en la mentida. Si les elits han aconseguit, amb els mitjans, que guanyin les mentides... aquí no tenim la «pérfida Albión» corregida i augmentada?

Que sigui un poble que hagi manat durant molt de temps no li treu totes les mancances o baixeses que té qualsevol poble. El que ells han dit és que volen «recuperar el control». Quan Thatcher és primera ministra, li diu a la UE: «I want my money back». I els europeus, davant dels anglesos, tenim un cert complex.

Complex d’inferioritat?

No sé si d’inferioritat, però en tot cas un complex cultural, perquè els anglesos han sigut els únics que no han estat envaïts. Així com els francesos, quan no volen fer la guerra, pacten, i pacten amb el que els anglesos deien que era el diable, que era Hitler; els anglesos no pacten amb Hitler, sinó que li planten cara. De Gaulle volia restablir l’honor de França, i Churchill volia preservar la llibertat d’Anglaterra, i això té una importància molt gran, al meu entendre. Sobretot quan es tracti de defensar les llibertats, els trobarem a faltar.

«El primer ministre britànic Boris Johnson és un tipus estrany i singular, molt excèntric, però d’això també en fa bandera»

Fins a quin punt defensen tant la llibertat si qui sempre mana són les elits? Si no hi ha una veritable democràcia sense mentides, on és la llibertat? No troba que és contradictori?

Sí, passa a tot arreu. Hi ha polítics que poden tenir molt poder però no tenen auctoritas. El Pierre Mendès France va ser primer ministre francès menys d’un any [juny 1954-febrer 1955] i és encara avui el millor valorat, després de De Gaulle, pels francesos. Avui! Per què? Perquè va ser valent en un moment determinat i va dir la veritat. Va defensar un acord polític per acabar la guerra d’Indoxina, i va haver de plegar i va plegar. 

Creu que també està per aflorar a la UE, el trauma de la sortida del Regne Unit?

Penso que sí. A més, jo crec que el món, tal com està configurant-se, s’està preparant per uns canvis que encara ni els albirem. Estan canviant moltes coses, coses molt importants, i sabem que n’han de venir més, de canvis, però crec que hi haurà un canvi molt més traumàtic, que afecti a molta gent, i el virus ha estat només el primer avís. Els grans conflictes del segle XX moltes vegades van anar precedits de grans avenços tècnics i científics. 

Permeti’m una pregunta frívola  sobre Boris Johnson. Es pot anar de forma seriosa pel món parlant tan bon anglès però amb aquells cabells? 

El primer ministre té una trajectòria molt singular. No és un home, diguem-ne, de principis. Ell mateix ha dit que no sap quants fills té, si set o vuit... això ja diu molt, oi? Quan era corresponsal a Brussel·les feia cròniques de temes inventats absolutament. Els escrivia al Daily Telegraph, que era el diari de les classes més conservadores i més rurals, i la gent es creia coses com que la UE volia  abolir la mantega anglesa. Ara ha agafat un punt de realisme, perquè ha vist que governar un país no és fer de periodista. Ell és un tipus estrany i singular, però d’això també en fa bandera. És molt excèntric i no representa les elits.

Si agafem la figura de David Cameron i la comparem amb la de Boris Johnson, dóna la sensació que hi ha una baula perduda, i no em refereixo a Theresa May, no troba?

La fàbrica de primers ministres és Oxford i Cambridge, i aprenen sobretot a comportar-se, el behavior.

D’ètica no n’aprenen gaire?

Sí, sí, per descomptat que sí, però pro domo sua.

Creu que seria possible veure al Regne Unit una crema de fotos de la reina?

Això no ho veig impossible. El que veig improbable és que canviïn de sistema polític, perquè els hi va molt bé. La reina representa tot el passat gloriós que cal conservar.

La reina és sobretot un símbol de la grandesa de la nació?

Exactament. Només cal veure com es vesteixen. És una exhibició de poder. Miri els mil barrets que té la reina, i tots li queden bé. És tota la litúrgia entorn de les coses velles i antigues.

En certa manera captiva, tot això dels protocols rancis i les jerarquies?

Per això tots els presidents americans des de Truman fins avui, excepte Johnson, han visitat la reina d’Anglaterra. Cal mantenir els protocols i les jerarquies. La jerarquia no ha de ser d’un pam; amb un mil·límetre n’hi ha prou, així encara molesta més.

Per què a Espanya no passa allò de «com més criticats, més reverenciats», com passa amb la monarquia britànica?

El fet que els anglesos siguin monàrquics no vol dir que la monarquia anglesa no passi per crisis fortíssimes, i aquesta reina, que regna des de l’any 1953, n’ha viscut unes quantes, de crisis. I si no, les hi busquen.

Li busquen les crisis, per què? Com una manera de posar a prova el mite?

D’actualitzar el mite, precisament perquè pervisqui. Hi va haver un moment, amb Lady Di, que semblava que el mite es trencava, però no. El mite continua. 

«El periodista ha d'explicar el que passa el millor que sàpiga i pugui»

A ‘Una mirada anglesa’, comenta la desaparició de la figura del corresponsal –«l’aristocràcia del periodisme», que diu el seu col·lega i company de diari Tomàs Alcoverro– i sentencia que l’ofici avui està «devorat per les presses» i «es nodreix de proletaris de l’era digital, sense seguretat econòmica». Com ha canviat tot, oi?

El periodista ha perdut seguretat laboral, ha perdut un nivell adquisitiu raonable. No estem parlant de voler fer-se ric ni molt menys. Les redaccions s’han anat aprimant, a vegades es paga a tant la peça… l’ofici s’ha precaritzat. Es perden llocs de treball i no se’n creen.

Aquesta precarització de la professió té efectes negatius en la qualitat de la informació que rep la societat?

Un periodisme solvent que es construeixi sobre els fets és absolutament saludable i imprescindible per a qualsevol societat. Avui hi ha molta opinió i molta informació circulant, i massa crítica opinativa. Jo crec que hi ha una mena de menysteniment dels fets. Un dels fundadors de The Guardian, C.P. Scott, deia, el 1921: «Comment is free, but facts are sacred». I avui sembla que les opinions siguin sagrades i els fets siguin lliures. Jo no penso que el periodisme hagi perdut influència; el que passa és que s’ha diluït molt.

Massa soroll i poques notícies?

Exactament. Un periodista difícilment farà caure un govern, com a vegades algú pensa. El periodista ha d’explicar el que passa de la millor manera que sàpiga i pugui.

Ara em recorda una frase sobre els seus inicis: «Escrivia el que veia, però sense entendre el que passava». Això devia ser molt al principi, no?

Això ens passa ara, també! Veiem coses, i les expliquem, però el seu abast el desconeixem, perquè la història té la seva pròpia dinàmica. Quan Thatcher i Reagan guanyen, no és només que hagin guanyat dos partits conservadors, sinó que s’ha posat en marxa una revolució conservadora, que encara dura avui. Però això llavors no es podia saber. El periodista ha d’explicar les coses que passen. Quan es dedica a fer prediccions, corre el risc d’equivocar-se moltíssim.

El model de la BBC el podríem exportar a casa nostra?

És difícil, en primer lloc per la manera de finançar-se, que és amb una quota que paga tothom que té una televisió. Hi ha uns contrapesos perquè la BBC sigui un mitjà de comunicació de servei públic, que vol dir que ha de tenir en compte que la societat és plural i ha de servir les minories. Una televisió pública no ha de dependre dels partits que manin. 

En el seu llibre, com ha fet notar el periodista Antoni Batista en la seva crítica a la contra del ‘Diari’, no ens diu res de la cuina anglesa. Només hi apareix, un cop, la paraula ‘rosbif’. Com és? En alguna cosa havien de fallar, els anglesos?

Per diverses raons, els anglesos no tenen la cultura gastronòmica de França, o Itàlia, o la nostra. El rosbif és un gran invent; ara, fora del rosbif i del pudding… Llevat de celebracions especials, no dediquen a la cuina massa temps. El contrapès és la seva tendència a beure molta cervesa al pub. Això és tant o més important per a ells que un plat exquisit!

Temas

Comentarios

Lea También