Más de Cat/ Es/ Món

Cat/ Es/ Món Entrevista a l'expresident de la Generalitat

Quim Torra i Pla: «No tornem a fer com va passar amb el meu govern»

«La meva obsessió va ser no fallar als ciutadans». L’expresident obre el cor a ‘Les hores greus’, un dietari on parla de la duresa de la pandèmia i de les traves dels partidismes per a l’acció de govern

M. VICTÒRIA BERTRAN

Whatsapp
Quim Torra va ser el dijous a Tarragona per presentar el seu dietari ‘Les hores greus’, i abans va fer un acte al Balcó del Mediterrani. pere ferréL’expresident Torra, dijous al Balcó del Mediterrani. pere ferré

Quim Torra va ser el dijous a Tarragona per presentar el seu dietari ‘Les hores greus’, i abans va fer un acte al Balcó del Mediterrani. pere ferréL’expresident Torra, dijous al Balcó del Mediterrani. pere ferré

Quim Torra (Blanes, 1962), el 131è president de la Generalitat, que és advocat, editor i escriptor, va ser a Tarragona el dijous per presentar el seu darrer llibre, Les hores greus. Dietari de Canonges (Símbol Editors), un diari personal sobre què va passar, què va pensar i què va sentir entre el 15 de març i el 30 d’abril mentre estava confinat a la Casa dels Canonges arran del seu positiu per covid. El llibre, que dedica a la memòria de totes les persones traspassades durant la pandèmia, i a les seves famílies, el va presentar al Teatre Tarragona de la mà de l’exvicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, en un acte organitzat per Òmnium Cultural del Tarragonès.

Se sent ja lliure del tot, o ser expresident també pesa?

Sí, sempre pesa, perquè continues pensant que amb les teves accions o pronunciaments has de seguir donant exemple, empenyent, i per tant continues igual de tensionat.

Ja ha fet allò de recuperar els amics que va «deixar penjats» a causa d’assumir la presidència?

No, no ho he pogut fer, i això em dol molt, perquè els continuo tenint penjats. Espero tenir algun moment una mica més tranquil. Amb l’aparició del llibre, ara això s’ha complicat una mica, però és un dels meus objectius. En aquests tres anys de president, una de les coses que he trobat a faltar és la meva vida familiar i amb els amics, i tinc moltes ganes de recuperar-la.

Senyor Torra, quan vostè era president, a Catalunya qui manava?

A Catalunya manava el president i el seu Govern, per descomptat sotmesos sempre al Parlament de Catalunya, que és l’òrgan legislatiu.

Per què va voler publicar aquest llibre, i quina és la principal ensenyança que li agradaria que n’extragués el lector?

Jo vaig voler-lo publicar ara, un any després dels fets, per una cosa que per a mi és molt important, i que són les lliçons apreses. Estem encara enmig de la pandèmia i podem aprendre de les coses que vam fer bé i de les que no vam fer tan bé. Per a mi, una de les lliçons més importants d’aquest llibre és preguntar-nos tots plegats si en un moment tan transcendent i tan tràgic com el que vam viure, vam prendre les decisions adequades. Si la nostra prioritat va ser salvar vides, o quina va ser. Penso que aquesta és una reflexió que tota la ciutadania ha de fer i compartir.

Pel que em diu, dedueixo que també confia que tot el que ens explica a ‘Les hores greus’ tingui una repercussió en el món polític, oi?

Jo espero que aquests plantejaments de fons que hi ha en el llibre, sobre la lluita per la vida, sobre les relacions entre Catalunya i Espanya, sobre el fet que mentre siguem una autonomia no tenim la capacitat per fer front a una epidèmia com aquesta, ens serveixin. I que tinguem clar que després d’aquesta epidèmia hem de construir un país nou que no tingui res a veure amb reconstruir models caducs i passats que ens porten al desastre.

Espera que el llibre tingui també un efecte a l’hora de –segons una expressió seva– «desactivar el xip de la discòrdia i l’interès partidista»?

Jo espero que sí, i al final faig justament un epíleg dient això, que fins ara el procés sovint ha estat entorpit per desavinences i desconfiances, i fins i tot poso el meu Govern com a exemple, en el sentit de dir que no fem com va passar amb el meu Govern. Demano a tothom que en aquest moment històric sapiguem traçar un full de ruta cap a la independència clar.

Creu que la lectura del seu dietari, que exposa punts dèbils del funcionament de la política catalana, pot fer augmentar la desafecció?

Jo, davant d’això, sempre faig la pregunta de si prefereixes tenir un president que et diu la veritat del que pensa, o no. Jo vaig optar per explicar aquí tot el que jo en aquells moments vaig experimentar. És la meva veritat. A mi em va sobtar molt el que jo anomeno politiqueig, i les moltes controvèrsies de poca volada quan teníem al davant qüestions tan importants com la independència, i com l’epidèmia.

Alguns passatges fan sentir vergonya aliena per com funcionava a nivell intern el Govern. Vostè en va sentir, de vergonya?

Jo potser la paraula vergonya no la diria. Hi havia una gran tensió. Hi havia un moment d’una enorme dificultat. No sabíem ben bé a què ens enfrontàvem, més enllà d’un virus que cada dia anava a pitjor. Recordo especialment els primers quinze dies, del 15 al 30 de març, que és quan el Govern de Catalunya defensàvem el confinament total, i el Govern d’Espanya no el concedia. Van ser moments de molta molta tensió, una tensió enorme, i en alguns moments hi va haver controvèrsies importants.

Quan explica l’operació Hong Kong per fer arribar material sanitari a Catalunya gràcies a un contacte català en aquella ciutat, diu que semblava més resolutiva la iniciativa privada que el Govern de la Generalitat. També sentencia que «molts polítics no saben gestionar crisis, saben gestionar paraules». Té la percepció que es fan millor les coses en el món empresarial que com les fan els representants escollits democràticament? No és un punt perillós, aquest missatge?

És un missatge a la classe política. Jo crec en els polítics que tenen o han tingut una experiència en altres àmbits, que la seva vida no ha estat sempre al voltant d’un partit polític des que eren joves, sinó que han passat per l’empresa privada, i han tingut, diguem-ne, una vida anterior. Jo penso que és molt important per a un polític haver conegut altres móns que no només el de la política, i això sí que ho reivindico.

Considera que va ser un bon president?

Això ho ha de dir la gent.

Quan en el llibre esmenta Josep Irla, el president a l’exili, reflexiona que «fallar als ciutadans és la pitjor taca per a un president» i que «Irla no va fallar». Va fallar, el president Torra?

Jo puc dir que vaig procurar no fallar, però insisteixo que això ho diran els ciutadans. Certament que des del moment en què jo rebo l’encàrrec de tirar endavant aquest país i d’assumir la presidència de la Generalitat, la meva obsessió va ser no fallar als ciutadans i complir el mandat que jo creia que teníem, que era el de continuar el camí cap a la independència i portar les coses endavant des d’on les havíem deixat el 27 d’octubre del 2017.

Quins missatges està rebent de la ciutadania aquests dies que va per tot el país presentant ‘Les hores greus’?

La veritat és que excel·lents. Arreu on vaig hi trobo una gran calidesa. Jo penso que aquestes presentacions s’han acabat convertint en un agraïment mutu. Hi ha molta gent que se m’apropa i em dóna les gràcies, i jo aprofito per donar les gràcies a la ciutadania pel seu suport que he tingut sempre aquests anys.

Què és el que li agraeixen?

És que em costa molt parlar de mi... Jo penso que m’agraeixen que en aquells moments de l’epidèmia potser van veure un president compromès, un president que lluitava per la vida, probablement proper, que no s’amagava, que donava la cara a les verdes i a les madures. Penso que això és molt important, que encara que potser no vagin bé les coses, donis la cara, donis explicacions. Això em sembla fonamental.

Què és el que més li retreuen? Potser que els seus advertiments al Govern espanyol que a Catalunya es prendrien «decisions pròpies fins a les últimes conseqüències», com diu al llibre, mai no es van fer efectives?

Jo en el llibre intento explicar per què les decisions van ser d’aquella manera. En aquell moment a mi em va donar la sensació que si ni Espanya ho autoritzava, ni els sindicats ni les patronals no volien posar-se d’acord, sortir a publicar un confinament total afegia una confusió que en aquells moments jo també volia evitar. Per això vam estar aquells quinze dies fent una tasca, penso jo, de gegants, per poder acabar tombant aquella situació i que es produís el confinament total.

Així, li retreuen no haver-se plantat més davant de l’Estat?

Sí, durant tota la presidència hi ha hagut gent que ha pensat que havíem de tirar endavant de manera unilateral.

Moltes persones, quan parlen de vostè, ressalten que Quim Torra és «molt bona persona». Què més cal, a banda de ser bona persona, per ser president, i més en una situació com la que es va trobar? Vostè estava preparat, per ser president?

Sí, jo considero que estava preparat per ser president. Penso que sí. Per la meva experiència a l’empresa privada, pel meu treball durant anys en l’àmbit de la cultura, per a Òmnium, com a director del Centre Cultural del Born… penso que tenia una experiència que m’avalava. Per tant, sobre això puc no dubtar. Sobre si sóc una bona persona, jo no ho puc dir de mi mateix. Aquestes valoracions les ha de fer la gent. I en qualsevol cas, per a mi el requisit més imprescindible en política és el de l’honestedat. I això també ha de ser la ciutadania que consideri o no si has actuat honestament o no. La gent jutjarà.

Com pot ser que un president de la Generalitat s’hagués de connectar en mode ocult a les reunions del Procicat, i que sentís que s’havia de «buscar la vida per tenir tota la informació possible»? Considera que no tenia poder real com a president, a l’hora de fer-se traslladar tota la informació, per exemple?

No, no, no es tractava d’això, tal com jo vaig incloure aquesta menció. Jo estava reclòs a la Casa dels Canonges, i la informació que m’arribava, m’arribava per whatsapps o per videoconferències, o per email, i, esclar, jo demanava informació a tothom, al meu cap de gabinet, a Salut, a tothom. Però hi havia moments en què jo podia tenir la sensació que, pel que fos, a mi no m’havia arribat una dada concreta… Jo tenia l’ànsia de voler-ho saber tot i en tot moment, i per això vaig escriure això.

«Tot aquell espai de poder que no ocupa el partit propi, tendeix a ser ocupat pel seu contrincant-soci. Per tant, tota coalició comporta una lluita diària, aferrissada i sense descans per desplaçar-se mútuament, entre partits de govern, de tots aquells espais que siguin possibles, es tracti de grans qüestions d’Estat o de simples controvèrsies de protocol». Això ho diu vostè sobre les coalicions de govern. Creu que a Catalunya ho tornarem a experimentar d’aquesta manera, o creu que una coalició es pot pautar millor perquè no es repeteixi el que va passar durant el seu mandat?

Tant de bo! Li asseguro que és el meu desig més gran!

Què en pensa, que la CUP no hagi volgut entrar al Govern de la Generalitat?

Bé, no està clar encara, oi? Jo, si em permet, com que encara hi ha negociacions en marxa, voldria ser molt prudent a l’hora de valorar aquest moment. Sí que he de repetir el que vinc dient, que per a mi el que és important és construir una estratègia amb un full de ruta clar que ens porti a la independència. Per a mi això és el fonamental. I desitjo que efectivament això sigui el que en surti de totes les negociacions.

En el dietari ens explica que moltes vegades plorava, en uns fragments molt humans però que poden xocar amb la imatge que acostumem a tenir d’un president. Vostè creu que Pedro Sánchez o altres presidents també van plorar, en els pitjors dies de la pandèmia?

No ho sé... Jo en el dietari volia reflectir el que em passava, des del primer moment fins al darrer. Per tant, volia ser absolutament honest sobre el que sentia, sobre tot el que vivia, i també sobre les meves emocions. Perquè hi ha un punt de dietari íntim en aquestes pàgines. Més que polític, jo penso que és un dietari íntim. Per a mi era important expressar tot el que va passar; i sí, jo en un moment determinat em trenco. La situació era d’una enorme complexitat, entràvem en un moment molt fosc, les xifres de morts eren altíssimes, i jo vaig viure molts moments amb llàgrimes als ulls. Penso que en general la ciutadania també ho ha viscut igual, i qui es pensi que un president és diferent de la resta dels humans, s’equivoca molt.

Troba que la gestió emocional és una assignatura pendent en la política catalana? Caldria menys afició a Twitter i més eines de gestió emocional?

Sí que hi ha un excés de tuits, li ho accepto. Sobre la gestió emocional, jo penso que és un tema personal. Hi ha gent que és més introvertida, n’hi ha qui no. Jo, en totes les meves aparicions públiques he intentat sempre mantenir la serenitat i fins i tot, crec, la cordialitat. Una altra cosa és que jo em permetés, en aquest dietari, explicar què era el que passava al darrere i que la gent no veia, i relatar també els meus estats d’ànim.

Durant el confinament va llegir un llibre sobre el convent de Sant Salvador d’Horta de Sant Joan, i quan parla de la Terra Alta diu «aquesta bellíssima comarca que he après a estimar». Ens ho explica?

La Terra Alta és una comarca molt gran però molt poc poblada, una comarca penso que molt castigada, on hi hem abocat moltes coses que no volem enlloc, i és una comarca bellíssima. Jo hi havia estat un parell de vegades, però durant aquesta presidència, primer pels incendis de la Ribera d’Ebre i després per altres qüestions, vaig anar-hi sovint. Jo sóc de Santa Coloma de Farners, i sant Salvador d’Horta havia nascut allà, i em va interessar molt conèixer el convent. És una meravella que fins llavors jo no havia conegut.

Vostè viu sempre immers en lletres, però en el dietari sembla que, sobretot en els moments més crítics, la literatura i la música juguen un paper de rescat. Diria que la literatura i la música el van salvar?

Sí, és una manera de dir-ho molt bonica, la que diu vostè. Jo aquells primers dies em trobava col·lapsat, no era capaç ni de mirar cap pel·lícula, ni d’escoltar música, ni de llegir res. Estava totalment dedicat a l’epidèmia i no tenia temps. Però després sí que vaig trobar que, efectivament, quan vaig recórrer a la lectura i a la música, que han estat sempre per a mi importantíssims... m’ha agradat molt com ho ha dit, sí, una mica també eren un refugi per a mi.

Temas

Comentarios

Lea También