Dos anys del 17-A: Entre memòria i teories de la conspiració

Demà es compleixen dos anys dels atemptats terroristes de la Rambla, a Barcelona, i a Cambrils. Disset persones hi van perdre la vida i 130 van resultar ferides. Moltes més conservaran sempre a la retina el que van veure aquell dia. Abans de res, abans d’escriure ni una sola línia més, tota la solidaritat amb les víctimes, amb les famílies, amb les persones que van patir els atemptats. Crec que com a societat no ho hem dit prou. No han rebut l’escalf que es mereixen i necessiten.

Penso que encara no hem complert el dol col·lectiu per tot el sofriment de fa dos anys. La societat catalana estava sotmesa en aquells dies a un estrès molt alt pel procés polític que estava a punt, deien, de fer el cim. Aleshores, els gihadistes cometen els atemptats i la càrrega emocional es desborda. I es barreja. Recordin aquella manifestació a Barcelona que, sota el lema ‘no tenim por’, va deixar de ser de solidaritat per convertir-se en una expressió del conflicte polític.

I recordin, també, que a Cambrils va passar tot el contrari. Milers de persones van recórrer el port en silenci, amb respecte, amb l’únic propòsit d’homenatjar a les víctimes i rebutjar la barbàrie terrorista. Totes aquelles persones, fos quin fos el seu origen o la seva ideologia, es van sentir part de la mateixa comunitat, de la mateixa consternació, del mateix dol.

Però aquella manifestació de Cambrils va ser una excepció. I aquí estem. Dos anys després, les víctimes segueixen sent les grans oblidades. No hem tingut, com a societat, la calma, el silenci necessari, per fer memòria.

Els atemptats són encara un camp de batalla polític i mediàtic. De què parlem? De fins a quin punt l’ombra del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), és a dir, de l’Estat, s’estén sobre la cèl·lula que va cometre els assassinats. Dels possibles errors es passa a la conspiració, als dubtes, a les sospites. No importa la veracitat, si no si és útil al relat propi.

Fa quinze anys, en els atemptats de l’11-M a Madrid, la societat espanyola tampoc va poder fer el dol necessari per a la mort de 192 persones. La teoria de la conspiració, recordem, va omplir unes de les pàgines més miserables de la nostra història recent. La crueltat en què van ser escrites va representar un dolor afegit a les víctimes. En aquella ocasió, el profund coneixement dels fets tampoc va servir perquè els que alimentaven les sospites deixessin de fer-ho. Volien una ‘veritat’, la necessitaven, i la van seguir pregonant.

Aquella experiència hauria d’evitar noves teories de la conspiració construïdes sobre tragèdies. El primer que hauria de tenir-ho clar és l’Estat, que té l’obligació d’esvair qualsevol dubte sobre l’actuació dels seus serveis d’intel·ligència. Els periodistes del diari Público que van obrir la caixa de les sospites es posen ara les mans al cap en veure com les seves notícies alimenten teories que, pràcticament, diuen que els serveis secrets estan implicats en els atemptats. És igual si responen als fets. No importa que La Vanguardia hagi desmuntat l’‘exclusiva’ de Público. Aquelles ombres aporten arguments poderosos per mantenir la tensió. «Un escàndol gravíssim», en paraules del president Torra.

Dos anys després, tampoc hem reflexionat prou sobre el que va significar que un grup de joves immigrants de segona generació es convertissin en terroristes a Ripoll, on ningú hagués imaginat mai el sorgiment d’una cèl·lula gihadista. La ferida segueix oberta. N’hauríem d’haver parlat molt més. Necessitàvem una teràpia col·lectiva que mai vam realitzar. Continuem preguntant-nos per què? I no tenim respostes.

Demà tornarem a recordar a les víctimes. I l’eficient actuació dels serveis d’emergència. I la generositat dels centenars de persones que van ser herois el 17 d’agost del 2017. Recordarem, com dèiem, aquella manifestació a Cambrils l’endemà. També l’emoció i el silenci respectuós, ara fa un any, de la majoria dels assistents al voltant del memorial, davant del Club Nàutic, en el primer aniversari dels atemptats. I també el soroll d’una minoria que amb pamflets o banderes van intentar instrumentalitzar l’acte.

El silenci i el respecte de la majoria, trencat pel soroll d’una minoria. És com una metàfora del que han estat aquests anys. Del que està passant ara. I del que no hauria de passar demà, un dia en memòria de les víctimes.

*Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016. UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguàrdia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.