Quina independència per a Catalunya

Allen Buchanan és el savi de referència sobre el dret a l’autodeterminació. El seu criteri inicial era restrictiu: només les comunitats sotmeses a violacions massives de drets humans tenen dret moral a la independència unilateral. En una entrevista de l’Abel Capdevila a Catorze, però, admet que el cas català l’ha fet canviar d’opinió. Quan el Tribunal Constitucional va retallar l’Estatut votat en referèndum, Espanya va incomplir un pacte fundacional, va desfer un acord ratificat democràticament. I això, segons ell, atorga a Catalunya dret moral a la secessió unilateral.

Ara bé, reconèixer un dret moral no equival a dir que la independència fos possible el 2017. Buchanan insisteix que no n’hi ha prou amb una majoria simple en un únic referèndum. Calen processos més llargs, majories reforçades, garanties per a les minories i un context internacional favorable. L’1 d’Octubre va ser heroic, però insuficient. L’altra opció és la resistència, que els líders del processisme sempre van descartar.

El diagnòstic més incòmode de Buchanan és un altre: en l’actual Estat espanyol, l’autonomia és sempre reversible. Madrid té la clau última de la Constitució, i pot retallar l’autogovern com i quan vulgui. De fet, aquesta tensió fa guanyar i perdre eleccions a Espanya i és part no petita de la seva identitat. La solució seria acordar un mecanisme de garanties externes, però cap actor internacional —i menys la Unió Europea— voldria assumir aquest paper. El resultat és un conflicte estructural: els catalans desconfien de l’Estat, i l’Estat desconfia dels catalans. Els catalans no poden tombar l’Estat i l’Estat no pot tòrcer els catalans.

Aquí rau la paradoxa i l’atzucac: Catalunya s’ha guanyat el dret a decidir per ella mateixa, però no té les condicions polítiques per exercir-lo. És senzill i empipador alhora: la solució existeix, però cap actor no té incentius per aplicar-la. Catalunya pot reclamar amb raó el seu dret, però convertir-lo en independència efectiva és una altra història.

De quina independència parlem

Al segle XXI semblava que el concepte polític "independència" s’havia ressignificat. Ja no es tractava de disposar d’un exèrcit propi, passaport, fronteres i seient a l’ONU, sinó d’autogovern efectiu: capacitat fiscal, propietat dels serveis públics, decidir qui viu a casa teva, blindatge de la cultura i la llengua del país. Sobirania funcional en comptes de sobirania formal. És aquest un estat de coses al que Catalunya podria aspirar-hi sense sortir d’Espanya?

No és un debat banal. Avui, un país depèn de molts altres actors per sobreviure i prosperar. Fins i tot països formalment sobirans depenen de Brussel·les, de Washington, dels mercats financers, de cadenes de subministrament que travessen continents o de gegants tecnològics amb seu enlloc. De quina sobirania parlem als estats de la UE, que han subcontractat la manufactura a la Xina i el Sud-est asiàtic, la mà d’obra al Sud Global, l’energia al Magrib i al Golf Pèrsic i la seguretat als Estats Units?

És tot un dilema: conformar-se amb una autonomia reforçada que mai no serà sobirania plena, o perseguir la independència de frontera i passaport. Una independència postnacional o un altre Estat més segons el cànon clàssic. La primera via és pragmàtica, però poc engrescadora; la segona manté intactes els principis i l’horitzó simbòlic, però no ha estat possible.

Complica la cosa l’ascens dels nacionalismes que representen Trump, Le Pen, Orbán o Meloni, que qüestionen el plantejament de la sobirania funcional, igual que posen el solfa la globalització, la interdependència i el multilateralisme. Aquestes noves forces no volen que els seus estats siguin peces d’un engranatge global, sinó fortaleses que protegeixen una identitat. Potser torna l’Estat clàssic i la independència típica i Catalunya tindrà una altra oportunitat de ser Estat?

Té sentit pensar què vol dir «independència» per a Catalunya. Ara per ara, la pregunta molesta és quin tipus d’independència vol i si el catalanisme polític té la força, i l’Estat espanyol la voluntat, per obrir aquest camí. La partida és llarga.