Anna Teixidor: «No s’ha fet res per impedir un nou 17-A com el de Barcelona i Cambrils»

La primera narració dels atemptats i l’anàlisi del procés de radicalització dels seus autors evidencia les assignatures pendents tres anys després, més enllà de l’acció policial

M. VICTÒRIA BERTRAN

Whatsapp
Anna Teixidor (Figueres, 1978), amb el seu llibre, a la Rambla, just al mosaic on el terrorista va aturar la furgoneta després de l’atac.  cedida

Anna Teixidor (Figueres, 1978), amb el seu llibre, a la Rambla, just al mosaic on el terrorista va aturar la furgoneta després de l’atac. cedida

Anna Teixidor, periodista de TV3, doctora en Comunicació Social i llicenciada en Humanitats i Periodisme (UPF), i professora del màster en Prevenció de la Radicalització (UB), ha dedicat més de dos anys a reconstruir la biografia dels nois de Ripoll que el 17 d’agost de fa tres anys van atemptar a Barcelona i Cambrils, on van matar 16 persones i en van ferir 140. Ha analitzat, a partir de la lectura de les més de 13.000 pàgines del sumari, i de més de cent entrevistes pròpies al Marroc i Bèlgica, el seu procés de radicalització, com es va formar la cèl·lula gihadista i com van preparar els atacs. El resultat és el seu darrer llibre, Sense por de morir. Els silencis del 17-A (Pòrtic Edicions); en castellà, Los silencios del 17-A (Diéresis). Incorpora el retrat i la trajectòria de l’imam Es-Satty, «un impostor sobre el qual es projecten ombres que arriben fins al CNI», i explica l’impacte que els tràgics fets van tenir entre els veïns de Ripoll, inclòs l’entorn immediat dels terroristes.

Per què va voler escriure aquest llibre sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils?
El detonant perquè em posés a treballar va ser sobretot el fet que els autors, els individus que atemptaven, fossin joves crescuts a Catalunya, en un poble de poc més de 10.000 habitants. I sobretot el que em movia era conèixer el seu procés de radicalització. Volia saber qui eren i què els havia portat a fer el que havien fet.

Vostè va cobrir com a periodista aquells dies els atemptats?
El 17-A era als EUA fent una formació sobre gihadisme, i vaig haver d’avançar la tornada per poder elaborar un reportatge per al 30 minuts sobre els atacs.

El llibre, «Sense por de morir», el subtitula “Els silencis del 17-A”. Quins són els pitjors silencis?
Els pitjors silencis són els d’aquelles persones que no troben interlocutor per parlar. N’hi va haver a Ripoll en aquell moment, perquè sabem que aquells joves tenien un discurs molt rigorista, en el sentit que distingien entre musulmans i «infidels», i ningú va neutralitzar el seu relat. També, per rivalitat i descoordinació, hi va haver silenci entre els cossos policials, que a vegades s’amaguen informació entre ells.

I el silenci de la gent que no vol parlar del que va passar?
Quan es produeixen els atemptats, veiem a Ripoll, però també a altres llocs, que tothom calla i ningú vol parlar, perquè hi ha persones que tenen por i es protegeixen entre elles. També hi ha el silenci de la societat sobre el mateix atemptat, que va haver d’oblidar ràpidament amb l’arribada de l’1-O. I el silenci de les víctimes, que jo anomenaria supervivents, i que mai són prou escoltades i han de batallar perquè se les reconegui davant del silenci de l’Administració... Hi ha molts silencis.

Què és el que més la va desbaratar del 17-A en relació amb altres processos de radicalització que vostè coneix bé?
A mi el que em semblava més terrible era com aquests nois ens van poder arribar a odiar tant, fins al punt de morir matant. Trobava interessant veure com, en les seves converses per mòbil i a les xarxes socials, justificaven el fet de matar un civil, matar una criatura. Em semblava que tot el procés de radicalització havia anat molt ràpid. Això als professors i educadors socials també els va generar moltes preguntes. Penso que donar a conèixer què comentaven entre ells pot ser una aportació.Va sobtar molt la joventut dels terroristes, el fet que alguns d’ells encara estiguessin escolaritzats, i tots integrats en el teixit social de Ripoll. Una cosa és que nosaltres vegem que són persones socialitzades i pensem que estan integrades; i una altra de diferent és el sentiment que experimentaven.
 

Segons explica en el llibre, a partir de comentaris dels nois a les xarxes, en el fons se sentien discriminats. El fet que se’ls anomenés ‘moros’, una paraula que no és gens estrany de sentir col·loquialment, els feria.
És un acte de discriminació racista absolut. El que passa és que aquesta paraula l’hem normalitzat tant que l’acostumem a fer servir sense pensar en les connotacions amb què la pot rebre l’altre. Tot i gaudir de cert grau d’integració, aquells joves sempre van tenir una sensació de marginació i de pertànyer a una altra identitat.

Com s’esdevé un procés de radicalització?
Amb certes tècniques i estratègies de manipulació psicològica es pot aconseguir el canvi cognitiu que fa que una persona passi de tenir un discurs que pot ser rigorista, a odiar els altres i convertir-se en un fanàtic i morir matant. Aquí és on té importància la figura de l’agent de radicalització, que és el que va ser l’imam Abdelbaki Es-Satty. Els nois que van atemptar a Barcelona i Cambrils havien començat a consumir propaganda gihadista el 2014, pel seu compte, atrets pel discurs d’Estat Islàmic, com altres joves europeus.

Es-Satty va arribar a Ripoll el 2015, oi?
Es-Satty arriba a Ripoll abans del febrer de 2015, i ja hi troba un nucli petit de joves que estan interessats per aquesta narrativa. Ell el que fa és canalitzar les frustracions que poden sentir, traslladar el missatge que a ell li interessa i portar-los al seu terreny. A finals de 2016, els germans grans del grup estan convençuts i compromesos a cometre una gran acció violenta, sense precedents.

Vostè suggereix que Es-Satty no va anar a Ripoll per casualitat. Per què?
Una de les moltes preguntes que em faig és per què Es-Satty va anar a Ripoll. Sabem que quan surt de la presó de Castelló intenta ser imam però no ho aconsegueix. Va a Balaguer, i tampoc, i a Berga, i finalment arriba a Ripoll. Sabem que aquests joves s’interessen per Estat Islàmic abans que ell hi arribi... pot molt bé ser que hi hagués alguna connexió.

Quina mena de connexió?
Podria ser que els joves coneguessin algú que hagués anat i tornat de Síria, i que també el conegués Es-Satty. O que algú –no sé si el CNI o algú d’Estat Islàmic, no sé qui– hagués detectat alguna cosa a través de les xarxes socials i li hagués comunicat a Es-Satty que a Ripoll hi havia un nucli de simpatitzants. 

La localització de la cèl·lula a Ripoll també trenca esquemes. Beneficiava els terroristes el fet que aquella zona no es vigilés tant com, per exemple, Torredembarra i Reus?
A Ripoll, segons Afers Religiosos, el que hi havia eren oratoris de discurs moderat, que, per aquest motiu, tampoc no estaven sota el radar policial, que sapiguem. Salt, Torredembarra, Reus... sempre han estat en el punt de mira per estar relacionades amb el salafisme. A més, estan en zones més ben comunicades i no entre muntanyes, i hi pot haver més informadors a dins de la comunitat. A Ripoll, però, com a molts altres llocs de Catalunya, el problema va ser que no s’era conscient dels processos de radicalització, ni del fet que un discurs rigorista pogués desembocar en un fanatisme com per cometre una acció violenta.

Del seu llibre es desprèn que moltes de les mancances i errors que van posar de manifest els atemptats no s’han solucionat. Demà mateix podríem tenir un altre 17-A?
Evidentment. És trist, però no s’ha fet res, a propòsit d’aquells atemptats, perquè el que va passar llavors no torni a passar.

Vostè recull el testimoni d’un mosso d’esquadra que, abans dels atemptats, parla amb un col·lega belga arran de les sospites que aixeca allà Es-Satty, i el mosso li explica que a Catalunya no hi ha cap registre d’imams. Ni abans ni ara, oi?
Aquí no s’ha fet res en aquest sentit. Amb monitors i educadors, està tot supercontrolat. No passa el mateix amb els imams, i cal tenir en compte que també són persones que tracten amb gent jove. A Bèlgica, precisament arran del 17-A, van accelerar un protocol sobre els imams. Aquí, no.

Creu que l’atenció social i mediàtica a l’1-O i tots els fets posteriors de l’actualitat política catalana van sostreure l’atenció que mereixien totes les derivades dels atemptats?
Sí, i això va impedir un dol adequat i el debat que calia. Era un debat incòmode, això sí, perquè era mirar-nos a nosaltres mateixos.

El 155 i l’empresonament i fugida a l’estranger dels membres del Govern segurament tampoc no hi va ajudar. Vostè va anar a Bèlgica a parlar amb l’expresident, i a la presó per parlar amb l’exconseller Forn?
Sí. Per força havia de parlar amb ells i amb Enric Millo. Aquestes circumstàncies també demostren que el moment polític en què es van viure els atemptats era altament voluble. 

El seu llibre vol ser un toc d’atenció?
Amb el que jo m’he posat més les mans al cap tot aquest temps, ha estat veient que no s’estava treballant gens amb l’entorn dels joves que van atemptar. Molts d’ells, amics, tenen encara moltes preguntes. Els individus que van atemptar tenen germans, nebots... No s’havia de treballar sobre el que havia passat, a dins de la comunitat? Qui portava el discurs dels atacants era el responsable espiritual de l’oratori! També trobo terrible que no es treballi directament la prevenció de la radicalització, que sempre es faci amb eufemismes, i que no s’hagi activat cap pla, a nivell de país, sobre la qüestió. Sí que s’han reajustat alguns plans de Mossos d’Esquadra, i de Justícia... però res més.

I el Proderai, el protocol de prevenció i detecció de radicalització islamista a les escoles?
El Proderai parlava de gent amb túnica, i ja vam veure que no hi havia gent amb túnica el 17-A. Al Proderai hi havia molts estereotips.

El debilitament militar d’Estat Islàmic des de la pèrdua de Raqqa, la seva capital a Síria, dona esperances?
Hi ha un altre Califat molt més sòlid i de reminiscències vives: el Califat sentimental.

Aquest Califat sentimental és com una cosa gairebé romàntica per als seus seguidors?
Segons la seva narrativa, en caure el Califat sobre el terreny, ve una pandèmia mundial. Arran precisament del coronavirus, els grups estan adormits, potser reorganitzant-se... latents.

Si dèiem que la situació política a Catalunya va distreure’ns de l’abordatge òptim de les lliçons de l’atemptat, ara amb tothom focalitzat en la pandèmia...
Sabem i tenim la certesa que hi ha nuclis de gent simpatitzant, que es comprometen i justifiquen el terrorisme gihadista. I que hi ha molts graus d’adhesió a Estat Islàmic, i moltes maneres de traduir aquest compromís. Per tant, està clar que l’amenaça continua.neres de traduir aquest compromís. Per tant, està clar que l’amenaça continua.

Temas

Comentarios

Lea También